La Mostra recorda les seves vides passades

L’anunci, per part del regidor de cultura Sergi Penedès, de la recuperació de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors i de la programació estable de cinema al Teatre Monumental, és una bona notícia pels aficionats mataronins així com per la salut cultural de la ciutat. La pèrdua d’un certamen de 31 anys d’antiguitat no va ser una opció correcta per part de l’Imac, tal i com va quedar de manifest amb les nombroses manifestacions de solidaritat rebudes tant de ciutadans a títol personal com de diverses entitats molt respectades de la ciutat.

La reacció del regidor per recuperar la Mostra enguany, que cal reconèixer que ha estat quasi immediata, farà possible recuperar l’oferta d’una ciutat que està mancada de cinema de qualitat. El temps perdut ha provocat un canvi important en la programació que s’haurà d’acomodar a unes noves dates (entre el 17 i el 20 de febrer). Tradicionalment la Mostra tenia lloc a finals d’any per tal de recollir el millor de les pel•lícules presentades als diversos festivals cinematogràfics internacionals. A més l’any 2010 ha estat un dels més importants pel que fa a la producció catalana, cada cop més potent i variada, que ens ha ofert títols com Pa negre, Herois, Elisa K, Caracremada o La mosquitera. Aquestes són les més destacades d’una llarga llista d’estrenes de produccions catalanes, algunes de les quals han aconseguit, com és el cas d’Oncle Boonmee recorda les seves vides passades, guardons tan importants com la Palma d’Or del Festival de Cinema de Cannes. I la Mostra hauria pogut ser l’aparador d’aquesta onada de bon cinema català.

Al febrer el panorama cinematogràfic és una altra: la temporada de festivals encara no ha començat i les estrenes comercials exploten el filó dels diferents premis que es lliuraran entre els mesos de gener i febrer (els Gaudí, els Goya i els Oscar). Aquest escenari suposa un nou repte a l’hora de programar. La comissió de la Mostra haurà d’aprofitar per buscar -com sempre ha fet- aquells títols que marquin les tendències cinematogràfiques dels propers mesos. Fins ara, el bon olfacte a l’hora de programar ha permès que el certamen mataroní avancés corrents com ara el cinema de no ficció, l’asiàtic o el romanès.

El primer tempteig es produirà aquest mateix mes de gener a la primera sessió de presentació de la nova Mostra (off Mostra). El monumental acollirà la preestrena catalana de Blog d’Helena Trapé, un film guardonat a Donòstia i que compta amb una petita aparició de la mataronina Clara de Ramon.

Article publicat a Tribuna Maresme (gener,2011, p17)

L'Imac tanca la Mostra: notícies

Aquí teniu algunes notícies referents al tema de l'eliminació de la Mostra de Cinema:


Capgros.com: L’IMAC elimina la Mostra i la programació estable de cinema del Monumental

Informatius de Mataró Ràdio: Mataró
queda òrfena de cinema de qualitat amb la desaparició de la mostra de
cinema. És la opinió de la organització d’aquest certamen que aquest
any hagués arribat a la seva 33ena edició.

El Tot Mataró: L’IMAC elimina la Mostra de Cinema i la programació del Monumental.

:::mostra09::: ÚLTIMA SESIÓN - CLAUSURA

Última sesión. Francesc Páez (Mataró, 2008). VO, 90’

Fitxa tècnica
Director: Francesc Páez
Producció: M. Carmen Sanfrancisco
Guió: Javier Rebollo, Lola Mayo
Intèrprets:Paco Morán, Carmen Paez, Rocío Berenguer, Marta Eres, Miguel de Molina, Iván Andrade, Katia Klein, Ruth Garcia, Enric Boixadera. Atlant Barbaflorit, Lourdes Folgarona
Fotografia: Ferrán Casterà
Muntatge: Eloi Tomàs
Vestuario: Marina Pineda y Elena Font
Maquillaje y peluquería: Laura Zamacois
Durada: 90 min, color

Sinopsi
El Monumental, un cinema de tota la vida, tanca les seves portes demà. La vida de Mauri, l’acomodador, s’enfonsa. Teresa segueix netejant i Carol, la taquillera, segueix enamorada en silenci de Bruno, el projeccionista. La darrera nit és llarga, el destí capritxós i els amics estan preparats per fer que aquest dia sigui quelcom inoblidable.

Notes de producció
‘Última Sessió’ es va començar a rodar a finals del 2007 en escenaris mataronins reconeixibles, com el cinema Foment, la plaça Gran, la plaça de Santa Maria o el restaurant Teulada del carrer de Sant Isidor. Aquesta és una història coral, centrada en diversos personatges relacionats i lligats emocionalment i físicament a una sala de cinema que tancarà les seves portes en breu.

El projecte compta amb el suport de la productora barcelonesa Activa Films i l’Ajuntament de Mataró, que té l’objectiu d’impulsar el sector audiovisual i convertir la ciutat en un plató de rodatge.


El director
El cineasta mataroní Francesc Páez, el qual ha destacat en la direcció de diversos curts, s’estrena en el llargmetratge amb la seva ciutat com a teló de fons. Páez, llicenciat en Sociologia i graduat en Cinema, dirigeix i guionitza una història coral amb un gran reclam: la presència del veterà actor Paco Morán en el repartiment.

Ara mateix es troba rodant amb l’actor Boris Ruiz un curtmetratge becat per Can Xalant Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró. L’obra, titulada “Ombres d’ahir”, és en un curtmetratge experimental, una manifestació artística a mig camí entre el curtmetratge clàssic de ficció i el videoart.

En rigorosa estrena a Catalunya.



PROGRAMA COMPLET

:::mostra09::: IN THE LOOP

In the loop. Armando Iannucci (Gran Bretanya, 2009). VOSE, 106’

Fitxa tècnica
Director: Armando Iannucci
Guió: Jesse Amstrong, Simon Blackwell, Armando Ianucci i Tony Rocche.
Producció: Daniel Hank, Paula Jalfon, Christine Langan, Kevin Loader, Adam Tandy i David M. Thomson.
Intèrprets: Peter Capaldi (Malcom Tucker), Tom Hollander (Simon Foster), James Gandolfini (Lt Gen Geroge Miller) Gina McKee (Judy Molly) Anna Chumsly (Liza Weld) Steve Coogan (Paul Michaelson).
Fotografia: Jamie Cairney
Muntatge: Anthony Boys i Billy Sneddon
Vestuari: Ros Little
Web: http://www.intheloopmovie.co.uk
Durada: 106 min, color

Sinopsi
Un jove i novell ministre de desenvolupament anglès és entrevistat en una gran cadena en “prime time”. Allà fa unes desafortunades declaracions que, unides a una sèrie de malentesos i situacions imprevisibles, duran als Estats Units i a la Gran Bretanya cap a una guerra. La diplomàcia i les seves fórmuless, les comissions, comitès, afany de figurar i els grans egos són els protagonistes d’aquesta esbojarrada història.

Notes de producció
“In the Loop” és un film basat en una sèrie de la BBC creada per Alan Partidge i que porta per títol “The Thik of It”. En aquesta sèrie se satiritzen les relacions polítiques entre els Estats Units i Gran Bretanya, i és per això que tant la sèrie com el film remeten a títols com “Teléfono rojo volamos hacia Moscú” i “La cortina de humo”, amb l’estètica de “The Office” i amanit amb el sentit de l’humor dels Monty Pyton. Iannuci volia rodar una història sobre polítics però mostrant-ne la cara absurda. Segons les seves paraules, volia fer “El ala oeste” sense l’èpica i el glamour però amb molt d’humor.
La pel•lícula es va poder veure en el darrer festival de Sundance, al de Tribeca i està dins la selecció oficial del Festival de Cinema de Los Ángeles.

El director
Armando Iannucci ha fet gran part de la seva carrera a la televisió britànica. Va començar com a escriptor i productor de la sèrie “Knowing me, Knowing You with Alan Partidge” des d’on va passar a protagonitzar el seu propi show “The Armando Ianucci Show”. Iannuci és el pare de sèries com “The day today”, “Lab rats” “Genius” o “TheTthik of It”, en la que es basa la pel•lícula “In the loop”, el seu primer film com a director.

En rigorosa estrena a Espanya.



PROGRAMA COMPLET

Tennessee Williams aún navega por el Misisipi
FRANCESC PEIRÓN - Nueva York Corresponsal - 17/10/2009

El festival de Clarksdale permite conocer los lugares en los que se inspiró el dramaturgo Tennessee Williams ya lo intuyó cuando dijo aquello de que "siempre he dependido de la amabilidad de los demás". Sus piezas teatrales siguen muy presentes en la sociedad americana y cualquier curioso puede tropezarse con una representación de La gata sobre el tejado de zinc caliente en el Riverside Park de Nueva York. Sólo es un ejemplo.

Porque este fin de semana se concentra una tropa de admiradores en la localidad de Clarksdale, en Misisipi, lugar donde se inspiró el reconocido dramaturgo, que sigue recibiendo la amabilidad de los demás.

En esta ciudad encontró la inspiración para sus personajes. El nombre de Stella de Un tranvía llamado Deseo correspondía a una amiga de su madre, mientras que Brick, el atleta borracho que inmortalizó Paul Newman de la citada gata sobre el tejado lo cogió de un chico que atemorizaba al niño Williams en la época de la escuela elemental.

El festival tiene como eje el famoso grito de ¡Stella!, y, además de permitir la visita a los lugares del delta del Misisipi en los que jugó el futuro escritor, también se estrenará un documental de la BBC.

El doblemente ganador del Pulitzer nació en 1911 en Columbus como Thomas Lanier Williams. El nombre de Tennessee se lo dieron sus amigos universitarios a causa de su acento del sur. De niño, sin embargo, residió en Clarksdale con rama materna. Su padre era un viajante de zapatos que iba de aquí para allá. Ese entorno marcó su futura producción literaria.

Su abuelo era el pastor de la parroquia y en su compañía supo de muchas de las historias y rumores que circulaban por ese territorio. "A Tennessee le fascinaban las familias Clark y Cutrers", explicó a Associated Pres la experta Panny Mayfield. J. W. Clark obtuvo notoriedad como abogado. A los Cutrers les gustaba la extravagancia, su residencia se convirtió en un centro de recepción de extranjeros y sus bailes de máscaras todavía se recuerdan.

Su mansión, que sirvió de modelo al autor para sus obras, todavía se puede visitar, al igual que la iglesia episcopaliana de St. George´s en la que su abuelo sirvió como pastor o la auténtica Belle Rive del tranvía tennessiano. Como Stella o Brick, él bebió de los nombres del lugar donde vivió para sus relatos.

No es la única inspiración de esos años. Según los analistas, los conflictos morales que se tejen en sus obras encuentran sus raíces en esos años de rectoría, en los que tuvo que reprimir su homosexualidad. Hasta que se trasladó a Nueva Orleans "no pudo vivir libremente", sostiene Mayfield. Pero nunca dejó de visitar su escenario de infancia. El festival demuestra que continúa ahí, desmintiendo lo que el mismo escribió de que "el tiempo es la distancia más larga entre dos lugares".

:::mostra09::: LOS CONDENADOS

Los condenados. Isaki Lacuesta (Espanya, 2009). VO, 104’

Fitxa tècnica
Director: Isaki Lacuesta
Guió: Isaki Lacuesta i Isa Campos, basat en la novela de Joseph Conrad “Una visión desde Occidente”.
Producció: Xavier atance, Daniel Matamoros i Adrián Guerra.
Intèrprets: Barbara Lennie, Daniel Fanego, Leonor Manso, Arturo Goetz i María Oneto.
Fotografia: Diego Dussuel
Muntatge: Domi Parra
Vestuari: Ariadna Papiò
Durada: 104 min, color

Sinopsi
Dos ex-guerrillers es troben trenta anys després en una excavació il•legal per intentar trobar el cos d’un tercer company que va desaparèixer. La tensió i els secrets aniran aflorant a mesura que avanci la seva feina, i que els acosti a un final totalment sorprenent, on res serà el que semblava.

Notes de producció
Per al seu primer treball de ficció Isaki Lacuesta va triar un text de Joseph Conrad per posar sobre la taula el debat sobre les lluites armades, sobretot quines són les motivacions que fan que la gent iniciï un conflicte armat. La pel•lícula, encara que no ho explica directament, està ambientada a l’Argentina, però el director considera que el que ell vol explicar és aplicable a qualsevol lluita.
En el film, al voltant de l’excavació que porten a terme els protagonistes, es reuneixen personatges de tres generacions, amb diferents maneres d’enfocar la memòria històrica. Però el director, més que parlar de memòria, vol centrar-se en com el present canvia la manera amb la que ens relacionem amb el futur.
El film va ésser premiat en el darrer festival de cinema de Sant Sebastià amb el Premi FIPRESCI de la Crítica.

El director
Isaki Lacuesta va néixer a Girona el 1975. Després de graduar-se a la primera edició del Màster en documental de creació a la Universitat Pompeu Fabra es va dedicar a preparar el seu primer treball, “Cravan vs Cravan”, un treball a mig camí del documental i la ficció amb el que va aconseguir un gran reconeixement, el guardó com a millor director revelació al festival de Sitges i el premi Sant Jordi. El seu segon treball va ser un altre documental, “La Leyenda del tiempo”, presentat a molts festivals com els de Rotterdam, Buenos Aires, i Melbourne. “Los condenados” és el seu tercer treball, el primer íntegrament de ficció.


En rigorosa estrena a Catalunya.



PROGRAMA COMPLET

:::mostra09::: YUKI AND NINA

Yuki & Nina. Nobuhiro Suwa i Hippolyte Girardot (França-Japó, 2009). VOSE, 92’

Fitxa tècnica
Director: Nobuhiro Suwa i Hippolyte Girardot
Producció: Masa Sawada, Comme des Cinémas. Coproducció de Les Films du Lendemain (França), Arte France(França), Bitters End (Japó)
Guió: Nobuhiro Suwa i Hippolyte Girardot
Fotografia: Josée Deshaies
Intèrprets: Noë Sampy, Arielle Moutel, Tsuyu, Hippolyte Girardot, Maryline Canto Durada: 92 min
Format: 35mm / color

Sinopsi
Els pares de Yuki se separen. El seu pare és francès i la seva mare japonesa. I Yuki haurà de marxar amb la seva mare al Japó, i haurà de deixar enrere París i especialment la seva millor amiga, la Nina. A partir d’aquí les dues nenes imaginen estratagemes per tal de tornar-se a veure, i per a què els pares de Yuki no se separin definitivament. Però finalment l’única solució sembla que és escapar-se de casa i el bosc serà la seva nova destinació de vida.
Notes de producció
El film aborda des de l’emoció i la conceptualitat, amb múltiples nivells de lectura, el significat del mestissatge i la barreja de nacionalitats.
El director Suwa, amb experiència, i el novell director Girardot (amb gran experiència però com a actor), barregen també des de la direcció les dues visions, fent servir i traient partit del pla-seqüència i donant gran llibertat als seus actors. La pel•lícula adopta el punt de vista de les nenes i no els posa límits a la seva imaginació. Un exemple és un moment sublim dins de la història: la fuga psicogènica, quasi versió Lynch, que passa dins del bosc. La seqüència encapçala un creuament entre les referències d’un cinema francès ‘Nouvelle Vague’ i el cinema japonès d’en Miyazaki. El mestissatge en la direcció i en tota la pel•lícula produeix la meravella.

El director
‘M/ Other’, el segon llargmetratge de Nobuhiro Suwa, es va presentar a la Quinzena de Realitzadors de Cannes 1999, i va aconseguir el Premi Fipresci. Després va dirigir ‘H Story’ (2001). I al 2005 ‘Un couple parfait’, i un tros de ‘Paris je t’aime’ el 2006. L’actor Hippolyte Girardot va començar a treballar en ‘Le destin de Juliette’, d’Aline Issermann, i després ha treballat amb Godart, Berri, Rochand, Desplechin, Ferran, Gitaï. Amb aquesta pel•lícula Hippolyte Girardot dirigeix per primera vegada.


En rigorosa estrena a Catalunya.



PROGRAMA COMPLET

:::mostra09::: LA MUJER SIN PIANO

La mujer sin piano. Javier Rebollo (Espanya-França, 2009). VO, 95’

Fitxa tècnica
Director: Javier Rebollo
Guió: Lola Mayo i Javier Rebollo
Producció: Stefan Schmitz, María Zamora, Damián París - Avalon P.C. / Lolita Films
Muntatge: Ángel Hernández Zoido
Direcció artística: Miguel Ángel Rebollo
Vestuari: Lena Mossum
Intèrprets: Carmen Machi, Jan Budar, Pep Richart, Cruz López-Cortón, Nadia de Santiago, Esperanza de la Vega, Victoria Sáez, Isabelle Stoffel, Tomás del Estal, Myriam Marine
Durada: 95 min
Web: http://www.lamujersinpiano.com
Format: 35mm / color

Sinopsi
Un retrat d’una mestressa de casa qualsevol de començaments del segle XXI, a Madrid. La seva protagonista és una dona casada per la qual no hi ha res comparable a la íntima satisfacció de veure el plat calent posat a taula amb admirable puntualitat a l’hora de dinar. La pel•lícula explica 24 hores de la seva vida domèstica, laboral i sexual, una vida de la que una nit decideix escapar, i explicat tot el que passa en aquesta fuga que dura el que dura la nit.
Notes de producció
Potser algú digui que aquesta és una pel•lícula sobre l’alienació i la esclavitud d’una mestressa de casa, però en realitat és la història d’una dona que, entrant en la menopausa, sense amistats, ni relacions socials, que ha viscut tota la seva vida bolcada en la família, que no es veu maca, no li agrada el seu cabell, es deixa arrossegar per la nit i les seves rareses. I és que, quan arriba la nit, un altre món apareix, humorístic, negre, absurd.

El director
Amb el seu segon film, Javier Rebollo ha estat guardonat amb el Premi al Millor Director per ‘La mujer sin piano’ en el passat Festival de Cine de San Sebastián. Entre 1966 i 2002, mentre dirigia documentals de gran format per a TVE, va filmar un cicle de curtmetratges al voltant d’un personatge i una actriu, Lola Dueñas, que varen culminar en 2006 amb el llargmetratge ‘Lo que sé Lola’. Es va estrenar a la Secció Oficial del Festival de San Sebastian, va ser nominat al Goya a la Millor Direcció Novel, va rebre el premi FIPRESCI en el Festival de Londres, el Gran Premi de Marsella i Séul i el Premi a la Millor Òpera Prima a Guadalajara (Mèxic) i Chicago. Actualment es troba preparant un nou film escrit juntament amb Lola Mayo i Salvador Rosselli que rodarà a Argentina.



En rigorosa estrena a Catalunya.



PROGRAMA COMPLET

XXXa MOSTRA DE CINEMA DE NOUS REALITZADORS DE MATARÓ.

La mostra de cinema nous realitzadors torna a omplir de bon cinema la pantalla del Teatre Monumental. El certamen tindrà lloc entre els dies 21 i 30 de novembre i presenta un recull de propostes que pretenen donar una visió conjunta de l’estat del cinema actual.

Una de les pel•lícules que més destaca de tota la programació és la que s’exhibirà el dia de la seva inauguració. Es tracta del film francès LA CLASSE, la darrera palma d’or del Festival de Cinema de Cannes. Dirigida pel sempre compromès Laurent Cantet, la pel•lícula intenta copsar el dia a dia en una classe de secundària d’un institut situat a la perifèria de París.

Dins de la línia compromesa, desenvolupada en els darrers anys per la Mostra trobem dues cintes documentals que reflecteixen aspectes curiosos o injustos del món contemporani. Per un costat tenim BAJO JUÁREZ, un documental mexicà que intenta explica el que està passant a Ciudad Juárez, situada a la zona fronterera amb Estats Units. Diversos testimonis són convocats per il•luminar els casos de feminicidis i violència contra les dones. L’altre documental, LOS PRÓXIMOS PASADOS, denuncia l’abandonament d’unes pintures del muralista David Alfaro Siqueiros.

El nou cinema català pertanyent a l’anomenada “connexió Girona” també serà present a la Mostra. En una mateixa jornada podrem veure dos dels títols claus com PAS A NIVELL, cinta que explica el malestar indefinit d’un jove de comarques que no sap què fer amb la seva vida. Per l’altra tenim la pel•lícula catalana més aclamada en els festivals: EL CANT DELS OCELLS D’Albert Serra. Es tracta d’una visió personal del Camí que van fer els reis mags fins arribar al pessebre.. La cinta està rodada a mig espectacular escenaris de Catalunya, Las Palmas i Islàndia.

El cinema més mediàtic està representat per BLINDNES/A CIEGAS una cinta realitzada pel brasiler Fernando Meirelle, autor de CIUDAD DE DIOS, que està basada en l’ENSAYO SOBRE LA CEGUERA de Saramago. Procedeixen del festival de Valladolid, on ha aconseguit l’espiga d’or a la millor pel•lícula trobem ESTÓMAGO, una pel•lícula sobre com els secrets de la cuina poden ajudar un home a complir la seva venjança.

El cinema de gènere fantàstic, poc cultivat a la Mostra, estarà present amb DÉJAME ENTRAR la que ha estat considerada la millor pel•lícula de terror europea del 2008. Es tracta d’una cinta de vampirs sueca que explica una tendra relació entre un adolescent problemàtic i una vampira. El film triat per cloure la mostra ha estat VALS CON BASHIR, una pel•lícula d’animació sobre el conflicte bèl•lic entre Israel i el Líban. Una pel•lícula que ha guanyat sis premis de l’Acadèmia israeliana i és una de les fermes candidates als oscar com a la millor pel•lícula de parla no anglesa.

Però a la Mostra també hi ha lloc pel record. En aquesta XXXa edició es farà una revisió del Maig del 68 des d’una perspectiva més critica. Es projectar Week-End de Godard, una pel•lícula premonició de la revolta parisenca produïda un any després. La resta de films compten amb més distància respecte els fets. Per un costat MiLOU EN MAYO de Louis Malle, que explica com es va viure la revolta fora de París. Les Amants Reguliers, de Phillipe Garrel completa el trio referent al maig del 68. Es tracta d’una àcida visió sobre l’època i les conseqüències posteriors.

Els curtmetrages seran presents també en dues competicions diferents. L’oficial que premia el curts de tota la península, que en aquesta ocasió s’han presentat més de 140 i una altra categoria per als curts locals presentats per L’Escula Universitària Politècnica.

El suport als joves creadors també es farà a través d’unes jornades sobre videocreació organitzades per Can Xalant i el col•lectiu Hamaca, especialitzat en distribució d’art per la xarxa.