28 de novembre 2007

Fotografies de l'entrega de premis i clausura



Dos moments de la tertúlia prèvia a la projecció de Buda explotó por vergüenza, a càrrec de Luz Garcia, membre de la Comissió de Cinema.



La cerimònia d'entrega de premis, a càrrec dels alumnes de l'Aula de Teatre, va convertir el teatre Monumental en el laboratori del doctor Frankenstein. Els premis els van entregar Jacint Fornols, de la Comissió de Cinema, i el regidor Sergi Penedès.



El director i guionista del curt Benelux, Gonzalo Munilla, recull el segon premi de la XI Mostra de Curtmetratges.


Sergi Pérez, director i guionista de Vestido nuevo, guanyador del primer premi del certamen.



25 de novembre 2007

Dia 8: Buda explotó por vergüenza




Buda explotó por vergüenza

Iran, 2007

DIUMENGE 25, A LES 19H.

FITXA:
Directora: Hana Makhmalbaf
Guió: Marziyeh Meshkini
Fotografia: Ostad Ali
Muntatge: Mastaneh Mohajer
Intèrprets: Nikbakht Noruz, Abdolali Hoseinali, Abbas Alijome
Durada: 81 minuts

SINOPSI:

Sota l’estàtua del Buda que van destruir els talibans encara viuen milers de famílies. Baktay, una nena afganesa de sis anys, és incitada a anar a l’escola per un nen veí, que llegeix en veu alta l’alfabet davant de la cova que és casa seva. De camí a l’escola, és assetjada per uns nens que juguen de forma cruel. Són el reflex de la societat tan violenta que els rodeja. Els nens pretenen lapidar Baktay, destruir-la com al Buda o disparar contra ella com van fer els americans en el laberint de les coves. Serà capaç Baktay de superar aquests obstacles per poder aprendre els alfabets en la seva llengua?.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La pel·lícula va obtenir el premi Especial del Jurat del Festival de Sant Sebastià de 2007, presidit per Paul Auster.

La família Makhmalbaf gairebé al complet participa de l’aventura d’aquesta pel·lícula. El pare de la directora, Abbas Kiarostami, ha format com a professor de cinema els seus fills. La mare firma el guió de la pel·lícula i el germà de Hana n’és el productor. Es tracta d’una producció quasi familiar i amb pocs mitjans, rodada a l’Afganistan. Va ser el 2001 quan els talibans van fer explotar les antigues estàtues gegantesques de Buda, i no han transcorregut ni sis anys, quan, en aquest 2007, Hana Makhmalbaf ha filmat aquesta senzilla i absolutament colpidora història que evidencia amb la seva narrativa essencial la veritable situació del país.

La pel·lícula és un cant d’esperança: la de tots, desitjant que l’Afganistan s’ompli de nens i nenes que, com la protagonista, es mantenen imbatibles i avancen siguin quines siguin les dificultats. I aquesta nena de sis anys en pateix moltes.


EL DIRECTOR:

Hana Makhmalbaf (Teheran, Iran, 1988) és una jove de poc més de divuit anys que pertany a una reconeguda família de cineastes (filla de Mohsen Makhmalbaf i germana de Samira Makhmalbaf). El seu primer curt, The Day my Aunt Was III, es va presentar al Festival de Locarno de 1997, quan Hana només tenia nou anys. Als catorze va realitzar el documental Joy of Madness, que tractava del rodatge de la pel·lícula de la seva germana At Five in the Afternoon, i als 15 anys va publicar el seu primer llibre de poesia, Visa for One Moment. Buda explotó por vergüenza és el seu primer llargmetratge de ficció.

24 de novembre 2007

Dia 7. Sessió doble: Lucio i Irina Palm



Lucio (més informació al post anterior: Article d'El País)
Espanya, 2007

DISSABTE 24, A LES 18H.

FITXA:
Directors: Aitor Arregi i Jose Mari Orreaga
Guió: Aitor Arregi i Jose Mari Orreaga
Fotografia: Javi Agirre
Muntatge: Raúl López
Participants: Lucio Urtubia, Anne Urtubia, Pili Urtubia, Satur Urtubia, Thierry Fagart Evelyn Mesquida, Roland Dumas i Germinal García.
Durada: 93 min, Color

SINOPSI:

Lucio Urtubia viu a París. Ha estat testimoni i part activa d’esdeveniments històrics com el Maig del 1968, l’alçament de Fidel Castro o la lluita antifranquista. Però, sens dubte, el seu gran moment es va produir a mitjan anys setanta, quan va aparèixer a tota la premsa internacional convertit en el “lladre bo” o “el Zorro Basc”. El motiu d’aquesta fama va ser la falsificació de traveller checks de Citibank (més de 20 millions d’euros de l’època) per invertir-los en causes justes.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Lucio explica la història de l’anarquista Basc Lucio Urtubia, un home que, sense deixar la seva feina com a paleta, va aconseguir robar al First National Bank (l’actual Citibank) més de 3.000 milions de pessetes amb l’objectiu de finançar el moviment llibertari a tot el món. Com a conseqüència d’aquesta acció ha estat en cerca i captura en cinc ocasions per diversos tribunals i perseguit per la CIA.

Però aquest fet no és l’única fita a la vida de Lucio. També va ser un dels protagonistes de la revolta estudiantil del Maig del 68, ha estat contrabandista i va lluitar frec a frec amb el Ché o Eldridge Cleaver, un dels líders dels Panteres Negres. La seva llarga i intensa vida ha estat recollida en el llibre de memòries El anarquista irreductible, i ara ha estat portada al cinema amb Lucio, un documental que barreja entrevistes, imatges d’arxiu i reconstruccions històriques seleccionades entre més de 80 hores de gravació.


ELS DIRECTORS:

Aitor Arregi (Oñati) ha dirigit els documentals d’animació Glup (2004), nominat als premis Goya, i Cristóbal Molón (2006). Ha treballat també com a guionista televisiu a ETB1. Jose Mari Orreaga (Ordizia) ha escrit i dirigit, entre altres, els curtmetratges Tercero B i Sintonía, a banda de ser coguionista i codirector del llarg d’animació Supertramps.



Irina Palm
Bélgica, Alemania, Luxemburgo, Reino Unido i Francia, 2007

DISSABTE 24 A LES 22H.

FITXA:
Director: Sam Garbarski
Guió: Martin Herron i Philippe
Fotografia: Christophe Beaucarne
Muntatge: Ludo Troch
Intèrprets: Marianne Faithfull (Maggie), Miki Manojlovic (Miki), Kevin Bishop (Tom), Siobhán Hewlett (Sarah), Dorka Gryllus (Luisa), Jenny Agutter (Jane), Corey Burke (Olly), Meg Wynn-Owen (Julia), Susan Hitch (Beth), Flip Webster (Edith).
Durada: 103 minuts

SINOPSI:

Maggie, una dona de mitjana edat, ha d’aconseguir diners per pagar el tractament que li cal al seu nét. Després de diversos fracassos buscant feina, Maggie troba la seva oportunitat en un sex-shop treballant sota el pseudònim d’Irina Palm. La seva doble vida no trigarà a cridar l’atenció de les seves amigues i veïnes, unes veritables tafaneres. Maggie haurà d’enfrontar-se a la hipocresia provinciana, a més de posar en dubte la seva moral. Amb el cap ben alt, la simpàtica Irina Palm potser trobarà quelcom més que l’amor de la seva família.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Aquesta coproducció europea interpretada per la cantant Marianne Faithfull (que fa poc es va poder veure en un petit paper a la Maria Antonieta dirigida per Sofia Coppola), es va emportar més d’una ovació en el passat Festival de Berlín, on partia com una de les preferides per part de la crítica per emportar-se l’Ós d’Or.

Rodada en escenaris rurals de Londres, Irina Palm explica la baixada als inferns d’una simpàtica àvia que decideix dedicar-se a la prostitució “manual” per salvar la vida del seu nét. El que pot semblar una història lacrimògena, deriva cap al terreny de la comèdia, fet pel qual la pel·lícula ha estat comparada amb a la tragicomèdia Full Monty.

Irina Palm ha estat definida com una excel·lent, original i profundament reveladora pel·lícula que parla de les aparences i les falses moralitats d’una manera àcida i simpàtica.


EL DIRECTOR:

Sam Garbarski (Planegg, Alemanya, 1948). Actor, guionista i director, Garbarski va debutar com a realitzador de llargmentratges amb Le tango des Rashevski, tot i que anteriorment ha havia dirigit alguns curtmetratges i molts anuncis. Garbarski és el fundador de l’agència de publicitat Garbarski Euro RSCG. Irina Palm és el seu segon film.

Lucio a El PAIS

El albañil que estafó al mayor banco del mundo

Casi analfabeto y anarquista, el navarro Lucio Urtubia fue el criminal más buscado en los ochenta. Puso en jaque al First National City Bank falsificando cheques. Ahora, una película recoge su vida. Nos recibe en su casa de París.

Artrítico y diabético, Lucio Urtubia Jiménez conserva, a sus 76 años, el espíritu rebelde, anarquista y revolucionario de su juventud. Albañil de profesión, contrabandista, atracador y secuestrador en defensa de sus ideales, llegó a poner de rodillas al First National City Bank norteamericano al inundar el mercado con miles de cheques de viaje falsificados en las postrimerías del franquismo. Le han llamado el buen ladrón, el último Robin Hood, el irreductible?

Durante décadas fue un referente de la lucha contra la dictadura. Su casa de París era ?y sigue siendo? un refugio no sólo para libertarios, sino para gente de todo pelaje: etarras, montoneros, tupamaros, activistas de las Brigadas Rojas italianas o de Acción Directa? Su vida, cuajada de huidas, atracos ?"expropiaciones" o "recuperaciones", según su terminología? y cárceles, ha sido llevada ahora al cine. Los directores guipuzcoanos José María Goenaga y Aitor Arregi son los autores del documental Lucio, realizado con apoyo económico del Ministerio de Cultura y del Gobierno vasco (además de EITB y TVE).

Ya desde niño, Urtubia dio muestras de sus futuros derroteros. "Yo soy de Cascante, en Navarra, y me dedicaba a azotar, con ramas de ortigas, las piernas de las niñas burguesas. Me detenían y, como mi madre era pobre y no podía pagar la multa de cinco pesetas, me metían a la cárcel", recuerda riendo a mandíbula batiente.

Nacido en 1931, el joven Lucio aprendió a jugar al ratón y al gato con la Guardia Civil desde muy temprano. Aprovechando que tenía un hermano camionero, empezó a contrabandear café, fruta y otras mercancías por la frontera franco-española. "Ahí aprendí que tú puedes ganar 99 veces, pero que, si pierdes una sola, ya te puedes dar por jodido. O sea, que el revolucionario no puede fallar nunca y que no te puedes dejar coger", afirma. Entonces robaba para sobrevivir. Y siguió haciéndolo en la mili. Los militares descubrieron el saqueo, y eso forzó al soldado a escapar a Francia en 1954. La otra opción era acabar fusilado.

Sin oficio ni beneficio, casi sin saber leer, Lucio trabajó en París de alicatador, un oficio que ha mantenido hasta jubilarse a los 73 años. "El trabajo es lo mejor y lo más revolucionario", sostiene. Y repite una frase que ha convertido en su lema: "Si el paro y la marginación crearan revolucionarios, los Gobiernos acabarían con el paro y la marginación".

Sus compañeros le preguntaron un día: "¿Tú qué eres". Y él contestó: "Yo soy comunista". Y ellos replicaron: "¿Tú comunista? ¿Qué coño vas a ser comunista? ¡Tú eres anarquista!". Fue la primera vez que escuchó esa palabra, que desde entonces ha sido casi como su apellido, de tan pegada que ha vivido a ella.

Comenzó a relacionarse con las Juventudes Libertarias de la Fédération Anarchiste, en principio para aprender el francés, pero más tarde por convicción y porque allí pudo relacionarse con intelectuales de la talla de André Breton y Albert Camus. "Al poco de vivir en París, el anarquista Germinal García me pidió que escondiera a tres revolucionarios españoles. Uno de ellos resultó ser el mítico Quico Sabaté. ¡Cuando me enteré de quién era?! Porque entonces El Quico ya era conocidísimo entre nosotros. En la España franquista era el enemigo público número uno del régimen, pero para mí era dios", recuerda Lucio, pugnando con las lágrimas.

El encuentro con sabaté, el célebre maqui que después sería asesinado en Sant Celoni en 1960, le marcó de por vida. El audaz guerrillero le facilitó a Lucio contactos con libertarios exiliados en Toulouse, Perpignan y París y con miembros de la CNT española en Barcelona, Zaragoza, Madrid y Pamplona.

Deslumbrado por su héroe Sabaté, empezó a emularlo realizando incursiones en territorio español. Posteriormente pegó una serie de robos y atracos por Europa armado con la metralleta Thompson que Sabaté le dejó como legado.

"En aquella época, las expropiaciones eran muy fáciles. Íbamos a cara descubierta. Los bancos no tenían cámaras de grabación, ni puertas blindadas, ni guardas de seguridad. Llegabas y los empleados se cagaban de miedo. Te daban todo en cuando veían las armas. Pero a mí me gustaban poco. Tenía miedo de hacerle daño a los trabajadores, que no eran más que unos asalariados de los verdaderos ladrones que son los banqueros".

Su oficio de albañil le facilitaba una cobertura perfecta. Lucio Urtubia se levantaba antes del alba y se iba a la obra. Como un clavo. Después, al salir del tajo, se convertía en un revolucionario. Y así, con semejante tapadera, ¿quién podía pensar que detrás de ese hombre casi analfabeto, de manos ásperas y manchadas de yeso, había un ácrata? "Nadie. El trabajo ha sido mi salvación", contesta Lucio, ante una exposición fotográfica sobre la Guerra Civil montada en el caserón donde vive.

El viejo edificio está en la Rue des Cascades, en el barrio de Belleville. Es una zona cuajada de inmigrantes, escultores, viejos refugiados políticos, contestatarios, jóvenes antisistema... En las mismas calles en las que actuó el legendario bandolero Louis Dominique Bourguignon, Cartouche, famoso en el siglo XVIII por saquear a los ricos para ayudar a los pobres. Una especie de Robin Hood. "¿Ah, sí? Eso es lo que me han dicho a mí muchas veces: que yo he sido como Robin Hood. ¿Y quién es ese Robin Hood?", pregunta, cándido, el anarquista. Mantiene la mente lúcida, aunque los recuerdos se agolpan atropellada y desordenadamente en su cabeza. Camina con torpeza ?la artrosis? y tiene que vigilar su nivel de azúcar en la sangre ?la diabetes?. Pero invita al acompañante a dar un paseo por su barrio, donde conoce a todo el mundo y todo el mundo le conoce a él. El barrio está cuajado de imprentas. Le fascinan. Están muy ligadas a su vida y a su gran golpe: la falsificación de 8.000 hojas de 25 cheques de viaje de 100 dólares. Unos 20 millones de dólares de la época (los años ochenta).

Ya antes había comenzado su actividad de falsificador, de manera que no había exiliado que no tuviera documentos facilitados por él. "Yo no sé nada de imprenta. Mi mérito es que logré que trabajadores que sí sabían de eso hicieran carnés de identidad, pasaportes y cualquier documento. Los hacían idénticos y con los colores perfectos. Siendo un pelagatos, convencí incluso a empresarios para que arriesgaran su vida y su fortuna".

-Pues usted ha pasado a la historia como un hábil pendolista?

-¡Quiá! Yo sólo me ocupaba de dejar todo limpio en la imprenta. Rompía las pruebas, limpiaba los rodillos, los cauchos? Eso era muy importante, ¿eh? Una vez estaba quemando papeles en la chimenea y se quemó el hollín. Alguien llamó a los bomberos y llegó la policía cuando estaba en plena faena [ríe con ganas al recordarlo]. ¡Menos mal que me dio tiempo a esconder los papeles chamuscados!

En 1962 conoció al Che Guevara, al que propuso falsificar dólares americanos a gran escala. "Rechazó el plan diciendo que Estados Unidos seguiría siendo rico hiciéramos lo que hiciéramos. El Che no me gustó, me pareció flojo", dice.

Este viejo libertario ha saltado a la fama por ser el inspirador de un golpe maestro: la falsificación de 20 millones de dólares en cheques de viaje del First National City Bank, lo que estuvo a punto de llevarle a la quiebra.

"Compré en Bruselas 30.000 francos en travellers cheques con documentación falsa. Después compré el papel para las falsificaciones. Costó imitarlos. ¡Es muy difícil llegar a la perfección! Yo daba el visto bueno, pero no fabricaba los cheques porque no sé nada de imprentero.

-¿Cómo empezaron a dar salida a esas falsificaciones? ¿Nunca se dieron cuenta los bancos?

-Éramos un montón de equipos dedicados a colocar los travellers cheques. Primero entraba yo, y si todo salía bien decía a los demás: "La sala de baño está perfecta". Era la clave. Ahí empezaba la cadena. Los de los bancos, antes de pagar, miraban en una lista para ver si la numeración figuraba entre los robados o extraviados. Al ver que no, pagaban sin problemas. ¡Ja, ja, ja?! No podían estar en la lista porque llevaban la numeración de los que compré en Bruselas?

La primera oleada de cheques de viaje fraudulentos les reportó unos 300.000 francos, que sirvieron para financiar a montoneros, tupamaros y otros revolucionarios. Al poco, un ex cocinero de la cárcel de Segovia le confía a Lucio que tenía la posibilidad de vender todos los travellers cheques al 30% de su valor. ¡Menudo pelotazo! Pero después de una serie de citas con un norteamericano que estaba interesado en el negocio, el cerebro de la operación cayó en la trampa. Fue en junio de 1980 en el famoso café Les Deux Magots. Dio con sus huesos en la cárcel. "Es una falsificación de excelente calidad y por ello muy peligrosa", admitía un informe policial. Lo preocupante es que Lucio se niega a revelar dónde tenía escondidas las planchas de impresión. Y mientras este material esté ilocalizado, el banco corre el riesgo de sufrir un descalabro descomunal.

El astuto anarquista llevaba varios meses entre rejas, pero feliz al comprobar que había logrado poner contra las cuerdas al mayor banco del mundo. Sólo cumplió seis meses de presidio gracias a un acuerdo extrajudicial con el City Bank, que consiguió hacerse con las planchas de impresión a cambio de retirar los cargos y, según Lucio, abonar 50 o 60 millones de francos.

Lucio Urtubia es aventura y riesgos: cinco órdenes internacionales de búsqueda, incluida la CIA; un plan frustrado para secuestrar al nazi Klaus Barbie en Bolivia; la fuga del líder de los Panteras Negras; su mediación en el secuestro del diputado Javier Rupérez por ETA político-militar... "¡Bah! A los periodistas sólo os gustan estas historietas".

-¿Qué le parece la Ley de Memoria Histórica que impulsa Zapatero?

-No tenemos que olvidar lo que fue la dictadura. ¿Y esto de Fraga? ¿No dice Fraga que hay que olvidar? Fraga ya chochea. ¡Que olvide él, que tendrá remordimientos por mucho de lo que hizo!

"Yo no estoy de acuerdo con la violencia. Yo no estoy por matar a nadie. En España, con todos los inconvenientes que se quiera, hoy hay libertad", responde cuando se le pregunta por ETA. "La libertad es para mí como Dios: inexplicable".

Lucio se estrenó en la pasada edición del Festival Internacional de Cine de San Sebastián. La cinta llegará a cines de toda España próximamente.

23 de novembre 2007

Dia 6: Talk to me




Talk to me
Estats Units, 2007

DIVENDRES 23, A LES 21:30H.

FITXA:
Director: Kasi Lemmons
Guió: Michael Genet i Rick Famuyiwa
Fotografia: Stephane Fontaine
Muntatge: Terilyn Shropshire
Intèrprets: Don Cheadle (Ralph Waldo “Petey” Greene), Chiwetel Ejiofor (Dewey Hughes), Martin Sheen (E.G. Sonderling), Cedric The Entertainer (Bob Terry), Bruce McFee (Guarda Presó) i Mike Epps (Milo Hugues)
Durada: 118 min, Color

SINOPSI:

Petey Greene és un exconvicte afroamericà sense pèls a la llengua que es va arribar a convertir en una icona de la ràdio americana als anys seixanta. Engrescat tant per la vibrant música soul de l’època com per una efervescent consciència social, Petey va provocar la controvèrsia en una emissora local de Washington de propietaris blancs. Confiant la seva carrera al seu amic, el productor Dewey Hughes, el seu estil radiofònic directe va donar ànims a la seva comunitat en un període tèrbol i revolucionari de la història nord-americana.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Talk to Me està basada en la vida del presentador de ràdio i televisió Ralph Waldo, Petey, Greene, un personatge de passat obscur que es va convertir en la veu representant de l’esperança per l’arribada d’una nova època per als americans d’origen africà. Des del seu programa de música soul fou un dels agitadors i lluitadors contra el segregacionisme del Washington de la dècada dels anys seixanta. Inicialment els seus comentaris antiracistes van provocar més d’un conflicte a l’emissora i els carrers, però la seva lluita va continuar provocant canvis socials. Petey Greene es va convertir en un ciutadà exemplar i va ser rebut, finalment, a la Casa Blanca.

El protagonista de Talk to Me és Don Cheadle, l’actor que va fer-se famós a partir del seu paper a la corprenedora Hotel Rwanda. Cheadle també ha aparegut a films com Crash, Operación: Swordfish i Ocean’s Eleven (i les seves dues seqüeles). Després de l’estrena als Estats Units de Talk to Me, Cheadle és un dels noms que més sona per a les candidatures als Oscars del 2007.

LA DIRECTORA:

Kasi Lemmons (Saint Louis, EUA, 1961) va debutar com a guionista i directora amb el film Eye’s Bayou (1997), que va obtenir l’Independent Spirit Awards a la millor opera prima. La seva pel·lícula següent, Muerte de un ángel, inaugura el Festival de Sundance del 2001. Com a actriu ha aparegut a films dirigits per Jonathan Demme, Spike Lee o John Woo.

22 de novembre 2007

Dia 5: Aritmética emocional, de Paolo Barzman



Aritmética emocional
(Emotional arithmetic)
Canadà, 2007

DIJOUS 22, A LES 21:30H.

FITXA:
Director: Paolo Barzman
Guió: Jefferson Lewis; basat en una novela de Matt Cohen
Fotografia: Luc Montpellier
Muntatge: Arthur Tarnowski
Intèrprets: Susan Sarandon (Melanie Winters), Christopher Plummer (David Winters), Gabriel Byrne (Christopher Lewis), Roy Dupuis (Benjamin Winters), Max Von Sydow (Jakob Bronski), Dakota Goyo (Timmy Winters), Domini Blythe (Jane Radley), Kris Holden-Reid (Jakob de joven), Regan Jewitt (Melanie de joven), Alexandre Nachi (Christopher de joven).
Durada: 99 min, Color

SINOPSI:

1945. Jakob Bronski, un jove dissident presoner a Drancy, un camp de concentració nazi a París, decideix protegir dos nens, Melanie i Christopher. 40 anys després Melanie descobreix que Jakob segueix viu. Llavors el convida a viure al Canadà, però Jakob no arriba sol, porta Christopher amb ell. Melanie i Christopher hauran de reconèixer el poderós vincle que existeix entre tots dos. El passat explota al present en una tendra i inesperada història d’amor que canviarà les seves vides.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La segona pel·lícula del director Paolo Barzman és una història colpidora que planteja preguntes difícils en situacions difícils: hi ha ferides que no es tanquen mai? Fins a quin punt coneixem una altra persona, incloent-hi la nostra parella sentimental? Realment entenem les relacions que han nascut del sofriment i de l’horror que no hem conegut? El film ens explica una història de redempció, cicatrització i reconciliació que sorgeix a partir d’una reunió de tres supervivents de Drancy. Susan Sarandon transmet el subtil i delicat equilibri entre la força i la vulnerabilitat de Melanie, la seva generositat i la seva difícil coexistència amb les ferides emocionals. Per la seva banda, l’actor irlandès Gabriel Byrne retrata amb mestria la lluita silenciosa de Christopher per relacionar-se amb els altres i l’amor que sent per Melanie. La imponent estatura de Max Von Sydow, el seu aspecte fort i la seva veu profunda el fan perfectament creïble com a “supervivent” dels camps nazis. La seva dignitat, humanitat i entrega encara continuen intactes.

EL DIRECTOR:

Paolo Barzman (Montreal, 1957). Ha treballat sobretot en televisió com a guionista i realitzador de nombrosos telefilms i sèries com 15 Love, Cazatesoros o Reina de espadas. Els seus pares eren els coneguts guionistes Ben i Norma Barzman. En 1992 va escriure i dirigir el seu primer llarg, Time is Money, amb Max von Sydow i Martin Landau.

Presentació de llibres a Robafaves



Presentació dels llibres "Películas clave de..." el western, la ciència ficció i el terror modern, amb Quim Casas, Sergi Sánchez i Desirée de Fez. La tertúlia, dimecres dia 21 a la llibreria Robafaves, va estar moderada per Jacint Fornols i Judith Vives. La presentació de l'acte va anar a càrrec de Joan Poch.







19 de novembre 2007

Conferència del cineasta Lluís Josep Comeron


Durant el rodatge de Puzzle (1986). De esquerra a dreta , Patxi Andión, Lluís Josep Comeron i Antonio Banderas




Dimarts 20 de novembre a les 19.30h
a la sala polivalent de Can Xalant

El cineasta i escriptor mataroní Lluís Josep Comerón realitzarà una conferència a Can Xalant sobre el cinema com a producte artístic i com a vehicle d'idees i hàbits. Conseqüentment, com a empremta de la personalitat de l'autor i del seu entorn temporal.

Comeron s'incorpora al cinema professional a la dècada dels cinquanta.

Com a guionista escriu més de 25 pel·lícules, dels que es poden destacar Distrito V, La Cárcel de Cristal, La Máscara de Scaramouch, Estambul 65, Las Vegas 500 Millones i Verano para matar.

Com a director realitza els llargmetratges Escuadrilla de Vuelo(1963), Larga Noche de Julio (1974), Una Familia Decente (1978), Dos y Dos, Cinco (1981), La Rebelión de los Pájaros (1982), Un Genio en Apuros (1983), Puzzle (1986) y La otra cara de la luna (1999) així com els programes de televisió Any Sabàtic i Tardor perillosa.

Guanyador de diferents galardons (Premi de Cannes de Cine Amateur per Paréntesis; Premi Cercle d'Escriptors Cinematogràfics per Distrito V; Premi Ciutat de Barcelona de Cinematografia per Larga noche de julio; Premi internacional del Festival de Cinema per a la Joventut (Giffoni-Nápoles) per La Rebelión de los Pájaros.

Al llarg de la seva carrera, també ha mantingut una intensa activitat en l'àrea publicitària. Comerón va ocupar el càrrec de Director de Produccions Externes de la Televisió de Catalunya i actualment és el president de CinemaNet.

Activitat paral·lela a la Mostra Cinema de Nous Realitzadors de Mataró.

18 de novembre 2007

Dia 4: Desert dream, de Zhang Lu


Desert Dream (Hyazgar)
Corea del Sud, 2006

DIUMENGE 18, a les 21 hores.

FITXA:
Director: Zhang Lu
Guió: Zhang Lu
Fotografia: Sung-tai Kim
Muntatge: Hyun-joo Kim
Intèrprets: Bakchul (Badumsurung), Bat-Ulzii (Hangai Osor) Bat-Ulzii (Hungai) Bayasgalan (Sarnai), Shin Dong-ho (Chang-ho) Enkhtuul (Oyona)
Durada: 123 min, Color

SINOPSI:

Una dona coreana emigra a la Xina amb el seu fill. Però en comptes de desplaçar-se fins a una gran ciutat per buscar feina, farà el camí contrari a milers d’immigrants i s’instal·laran a un poble perdut entre la Xina i Mongòlia, un lloc progressivament abandonat pels seus habitants, farts de lluitar contra les inclemències meteorològiques i la progressiva desertització del paisatge. La desesperació s’apodera dels pocs residents quan Hungai, el líder del poble, proposa plantar arbres joves per frenar l’avanç del desert.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Com en les seves pel·lícules anteriors, Zhang Lu, que forma part de la minoria coreana que viu a la Xina, torna a abordar el drama de la immigració i la incomunicació que es deriva del xoc cultural. Ho fa amb un film ambientat a Mongòlia, en un espai on els seus habitants gairebé no parlen i es comuniquen més a través de la mirada i dels gestos que amb les paraules. Es tracta d’un film ple d’humanitat i poesia, subtil i minimalista, que obliga a llegir entre línies.

El títol original del film, Hyazgar, fa referència a un terme mongol que defineix la frontera, el límit que separa l’oasi del desert. Precisament el director explica que no ha volgut centrar-se en la immensitat i l’aïllament situant els seus personatges enmig del desert, sinó que s’ha fixat en tot allò que envolta la frontera.

La pel·lícula també permet extreure un missatge ecologista, ja que mostra com el desert està envaint la natura i com la desertització augmenta cada any. Aquest fenomen ha portat molta gent a optar per la immigració, però encara hi ha qui prefereix quedar-se al seu lloc d’origen. El film reflecteix aquesta lluita per naturalitzar la terra envaïda pel desert.

Desert Dream va inaugurar la passada edició del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona (BAFF).

EL DIRECTOR:

Zhang Lu (Guilin, Xina, 1962), xinès d’ascendència coreana, va escriure diverses novel·les abans d’estrenar-se com a director de cinema amb Tang Poetry. La seva segona pel·lícula, Grain in ear, que va guanyar el Durió d’Or al Baff del 2006 i es va projectar a la Mostra de Cinema de Mataró, l’ha convertit en un dels principals representants de la sisena generació de directors xinesos, al costat de Jia Zhangke i Wang Chao.

17 de novembre 2007

Dia 3. Sessió doble: Lady Chatterley i Odette


















Lady Chatterley
França, 2006

DISSABTE 17, A LES 18H.

FITXA:
Director: Pascale Ferran
Producció: Maïa Films
Guió: P. Ferran, Pierre Trividic i R. Bohbot
Fotografia: Julien Hirsh
Muntatge: Mathilde Muyard i Yann Dedet
Musica: Beatrice Thiret
Intèrprets: Marina Hands (Lady Chatterley), Jean-Louis Coullo’h (Parking), Hippolyte Girardot (Clifford), Hélène Alexandridis (Mrs. Bolton), Hélène Fillières (Hilda)
Durada: 158 min
Format: 35mm

SINOPSI:

Constance Reid té 23 anys quan es casa amb un jove aristòcrata. Però després de la lluna de mel, la seva felicitat es veu truncada quan ell és enviat a la guerra de Flandes i torna invàlid. La parella es retira a les propietats rurals de l’aristòcrata, però Constance es veu atrapada en una casa de camp, allunyada de tots els seus amics i sola. Trobarà el consol en la figura del guardaboscos de la propietat, amb qui mantindrà una tòrrida aventura que la farà sentir de nou lliure.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

L’adaptació de Lady Chatterley que signa Pascale Ferran es basa en el clàssic John Thomas and Lady Jane, publicat el 1927 i que correspon la segona de les tres versions que va fer D. H. Lawrence de la història de Lady Chatterley. La directora va triar aquesta entre les altres perquè, al seu parer, era la més moderna, ja que explicava els mecanismes amb què es forma una parella i el naixement de la intimitat entre dues persones. La directora també creia que en la tercera versió (la més coneguda i adaptada) hi havia una autocensura de l’autor davant la polèmica que podien suscitar les escenes eròtiques entre els amants.

Aquesta pel·lícula va néixer, en un principi, com un projecte fet exclusivament per al format televisiu, però la directora en va preparar una versió més curta per ser estrenada als cinemes. La seva qualitat l’ha portada per diferents festivals de cinema, on ha guanyat importants guardons, com els premis Cèsar a la millor pel·lícula, actriu, fotografia i guió, així com el premi a la millor actriu al festival de Tribeca, entre altres.

LA DIRECTORA:

Pascale Ferran (França 1960). Aquest és el seu tercer llargmetratge després de tres curts que la van donar a conèixer arreu del món. Com a directora de llargs va debutar l’any 94 amb Petits arrangements avec les morts. Tot seguit la va seguir L’àge des possibles i finalment, tretze anys més tard, presenta Lady Chatterley.


















Odette Toulemonde
(Odette: una comedia sobre la felicidad)
França, 2006

DISSABTE 17, 22H.

FITXA:
Director: Eric-Emmanuel Schmitt
Producció: Gaspard de Chavagnac
Guió: Eric-Emmanuel Schmitt
Fotografia Carlo Varini
Muntatge: Philippe Bourgueil
Musica: Nicola Piovani
Intèrprets: Catherine Frot (Odette Toulemonde), Albert Dupontel (Balthazar Balsan), Camille Japy (Nadine), Jaques Webber (Olaf Pims)
Durada: 100 min
Format: 35mm

SINOPSI:

Una empleada d’uns grans magatzems, vídua i amb uns fills que només li donen disgustos, viu feliç gràcies a l’ajuda dels llibres d’un escriptor. Aquest, per contra, viu amargat i enfonsat en escoltar una mala crítica de les seves obres i descobrir que el crític se’n va al llit amb la seva dona. La vida d’aquests dos personatges donarà un gir inesperat quan Odette entri en la vida de l’escriptor.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Odette és l’adaptació cinematogràfica d’un conte pertanyent al recull Odette Toulemonde y otras historias, del mateix director. Schmitt mai havia pensat a ser director però s’ho va plantejar quan va veure la insatisfacció que li produïen algunes de les adaptacions que s’havien fet dels seus llibres o obres de teatre. L’argument de la pel·lícula està basat en un fet real que li va succeir quan feia una gira com a escriptor. Segons explica, estava una mica deprimit i de mal humor, i mentre signava exemplars de les seves novel·les, una fan li va regalar una carta acompanyada d’un cor d’espuma. Schmitt va pensar que aquell regal era una horterada, però quan va arribar a l’hotel i va llegir la carta que l’acompanyava, les paraules de l’admiradora li van arribar al cor. D’aquí va néixer el personatge d’Odette. Per al paper de la protagonista es va triar Catherine Frot, una actriu amb una llarga trajectòria dins el cinema gal. Frot explica que una de les coses que més la van ajudar a entrar en el personatge van ser les classes de ball, perquè li feien visualitzar com era Odette i com “volava” sobre les coses.

EL DIRECTOR:

Eric-Emmanuel Schmitt (Lió 1860) és escriptor, director teatral i assagista. Odette Toulemonde és la seva primera experiència com a director cinematogràfic. Anteriorment havia escrit molts guions, entre els quals destaca el d’El señor Ibrahim y las flores del Corán, adaptació de la seva pròpia novel·la.

16 de novembre 2007

La inauguració, un èxit


Les cues a l'entrada del Teatre Monumental


La presentació de la primera pel·lícula, a càrrec de Jesús Gonzàlez


Alguns dels espectadors a la sala

Aquí teniu algunes notícies:
Prop de 200 persones assisteixen a la projecció inaugural de la Mostra. Capgros.com
La mostra de cinema s’estrena amb bon peu. Tot Mataró.


Dia 2: Diario Argentino


















Diario Argentino
Catalunya, 2005

DIVENDRES 16, A LES 21:30H.

FITXA:
Directora: Lupe Pérez Garcia
Guió: Lupe Pérez Garcia
Fotografia: Carlos Essmann
Muntatge: Domi Parra
Intèrprets: Lupe Pérez García, María Teresa García , Mario Bernich , Ariana Spinelli
Gerardo Almirón, Laura Villar, Nahuel Farias
Durada: 79 min, Color
Format: 35 mm

SINOPSI:

Lupe, una argentina emigrada a Catalunya arran de la crisis del 2001, deixa el seu marit i els seus fills a Mataró per tornar al seu país per visitar la seva mare. A causa d’una dislèxia, Lupe no diferencia la dreta de l’esquerra i aprofita el viatge per buscar les causes d’aquest problema. La conclusió és que aquesta desorientació pot provenir de la història recent de l’Argentina. A partir de la història personal es dibuixa l’ombra d’una història col·lectiva, les dues igualment afectades per una profunda dislèxia.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La primera pel·lícula de la directora argentina instal·lada a Mataró, Lupe Pérez García, està plantejada com un diari personal i com a tal està narrada en primera persona. És la mateixa Lupe, interpretant una mena de paròdia de si mateixa, la que convida a fer el viatge que la va portar a Mataró però a la inversa. Prenent com a punt de partida una molt simbòlica dislèxia entre la mà dreta i l’esquerra, la directora viatja fins a Mar de Plata i als últims trenta anys de trasbalsos polítics de l’Argentina, buscant l’origen de la seva pròpia desorientació i la del seu país. Ho fa a partir de les vivències i els records personals de la seva mare i el seu company, personatges que se situen al mateix nivell de protagonisme que Perón o Medem ja que també ocupen la mateixa posició en la memòria de la realitzadora.

La pel·lícula combina un divertit sentit de l’humor argentí amb certes ressonàncies a Nani Moretti i amb el llenguatge del documental. El film va néixer com a projecte del Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra.


LA DIRECTORA:

Lupe Pérez García (Buenos Aires, Argentina, 1970) es va traslladar a viure a Catalunya, on ha fet el màster en Documental de Creació a la Universitat Pompeu Fabra. La seva experiència inclou treballs com el curt El accidente (2003), rodat a Mataró, el documental El extranjero (2001) o els audiovisuals de l’exposició Gisèle Freund: El món i la meva càmera del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Va ser la muntadora de documental de Mercedes Àlvarez El cielo gira (2003

15 de novembre 2007

Inauguració: 4 meses 3 semanas 2 días, de Cristian Mungiu



FITXA:
Director: Cristian Mungiu
Guió: Cristian Mungiu
Fotografia: Oleg Mutu
Muntatge: Dana Bunescu
Intèrprets: Anamaria Marinca, Laura Vasiliu, Vlad Ivanov, Alex Potocean, Adi Carauleanu
Durada: 113 míntus
Format: 35 mm

SINOPSI:

Otilia i Gabita comparteixen habitació en una residència d’estudiants. Les dues estudien a la universitat d’una petita ciutat de Romania en el transcurs dels última dies del comunisme. Otilia lloga una habitació en un hotel econòmic. Tenen una cita amb el misteriós senyor Bebe. Gabita està embarassada, l’avortament és il·legal i cap de les dues ha viscut una experiència semblant abans.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La pel·lícula ha guanyat la Palma d’Or del Festival de Cannes 2007 i el prestigiós premi Fipresci que atorguen els crítics.

“4 meses 3 semanas 2 dias” forma part d’un projecte més ampli titulat Relats de l’edat d’or, una història subjectiva del comunisme a Romania explicada a traves de les vivències urbanes. L’objectiu del projecte és parlar d’aquell període sense fer referències directes al comunisme, explicant diferents històries que
tinguin en la seva mirada les opcions personals en un temps d’infortuni, en el qual la gent va haver de viure com si fossin temps normals.

El guió es basa en un tipus d’experiència personal que no és habitual compartir, però el director va descobrir que es tractava d’una experiència viscuda per molta gent. El 1966 va ser imposada a Romania una llei que prohibia l’avortament. Això va provocar un increment de la població immediat, però quan va arribar el final de règim comunista més de 500.000 dones havien mort per avortar il·legalment.

EL DIRECTOR:

Cristian Mungiu (Lasi, Romania, 1968). Va estudiar literatura anglesa a la Universitat de Lasi i, posteriorment, direcció cinematogràfica a la Facultat de Cinema de Bucarest. Va exercir diversos oficis: professor, periodista de premsa, ràdio i televisió, i va ser ajudant de direcció. Després de llicenciar-se el 1998 va fer diversos curts. El seu primer llarg, Occident, es va estrenar en la Quinzena dels realitzadors del Festival de Cannes de 2002. Va cofundar Mobra Films en 2003.

PROJECCIÓ: dijous, dia 15 de novembre, a dos quarts de deu de la nit al Teatre Monumental

07 de novembre 2007

El cartell i el programa de la Mostra-2007



Programació de la XXIX Mostra de Cinema / XI Mostra de Curtmetratges

Dijous 15 de novembre
21.30 h: Inauguració. "Paseo" (curt) + "4 meses 3 semanas 2 días" de Christian Mungiu

Divendres 16 de novembre
21.30 h: "Subtitled" (curt) + "Diario Argentino" de Lupe Pérez García

Dissabte 17 de novembre
18.00 h: "El relevo" (curt) + "Lady Chatterley" de Pascale Ferran
22.00 h: "Salvar el món" (curt) + "Odette" d'Eric Emmanuel Schmitt

Diumenge 18 de novembre
21.00 h: "Jesús, mi Jesús" (curt) + "Desert Dream" de Zhang Lu

Dilluns 19 de novembre (sessió per a les escoles)
09.30 h: "El viaje del emperador" de Luc Jacquet
15.30: "El viaje del emperador" de Luc Jacquet

Dimarts 20 de novembre (sessió per a les escoles)
09.30 h: "Esto es ritmo" de Thomas Grube i Enrique Sánchez Lansch
15.30 h: "Esto es ritmo" de Thomas Grube i Enrique Sánchez Lansch

Dijous 22 de novembre
21.30 h: "Antes y después de besar a María" (curt) + "Aritmética emocional" de Paolo Barzman

Divendres 23 de novembre
21.30 h: "Portrait" (curt) + "Talk to me" de Kasi Lemmons

Dissabte 24 de novembre
18.00 h: "Benelux" (curt) + "Lucio" de J. M. Goenaga i Aitor Arregui
22.00 h: "Vestido nuevo" (curt) + "Irina Palm" de Sam Garbarski

Diumenge 25 de novembre
12.00 h: Projecció de curts a l'Escola Universitària Politècnica de Mataró

19.00 h: lliurament dels premis de l'XI Mostra de Curtmetratges i projecció de la pel·lícula de clausura "Buda explotó por vergüenza" de Hana Makhmalbaf.

05 de novembre 2007

Ja tenim la XXIX Mostra de Cinema de Nous Realitzadors a punt

La XXIX Mostra de Cinema dedica un cicle a les pel·lícules que aborden conflictes polítics i socials

La majoria de films han format part de la secció oficial dels festivals de cinema més importants

El president del Patronat Municipal de Cultura, Sergi Penedès, ha presentat avui el programa de la XXIX edició de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors i l'XI Mostra de Curtmetratges de Mataró que se celebraran entre els dies 15 i 25 de novembre al Teatre Monumental. El programa inclou també diverses activitats paral·leles que tindran lloc a Can Xalant i a la Llibreria Robafaves.

El certamen consolida en aquesta edició la seva especialització i es reafirma en la voluntat de donar a conèixer nous realitzadors i cinematografies emergents. La programació està integrada tant per òperes primes com per segones i terceres pel·lícules de directors poc coneguts i de diferents nacionalitats. Es podran veure 10 llargmetratges dels quals vuit són inèdits o projectats en rigorosa preestrena (excepte "Odette" i "Diario Argentino"). D'aquesta manera es vol donar sortida a títols internacionals amb poca difusió en les sales comercials.

La programació de la XXIX Mostra de Cinema dóna continuïtat als cicles de les darreres edicions, (cinema oriental, cinema dirigit per dones i cinema de l'Europa de l'Est). La pel·lícula coreana "Desert Dream" representa l'aposta pel cinema oriental, mentre que "4 meses 3 semanas 2 días" constata la bona salut del cinema de l'Europa de l'Est. La Mostra també dóna rellevància al cinema dirigit per dones projectant fins a quatre films de mirada femenina "Diario Argentino", "Buda explotó por vergüenza", "Talk to me" i "Lady Chatterley".

La inauguració de la Mostra serà el proper dijous dia 15 de novembre, amb la preestrena de la pel·lícula romanesa "4 meses 3 semanas 2 días" ", guardonada al recent festival de Cannes i presentada amb gran èxit al Festival de San Sebastián. A més, també es projectaran la producció francesa "Lady Chatterley" de Pascale Ferran, la francobelga "Odette" d'Eric Emmanuel Schmitt, la sudcoreana "Desert Dream" de Zhang Lu; l'espanyola "Lucio" de J. M. Goenaga i Aitor Arregui, i la coproducció europea "Irina Palm" de Sam Garbarski.

Noves visions per a vells conflictes

En aquesta edició destaca un minicicle integrat per pel·lícules que aborden conflictes polítics i socials històrics des de noves òptiques: "Vells conflictes / Noves visions". Aquest mini cicle està format per cinc pel·lícules procedents de diversos països i que parlen sobre conflictes històrics que van des de la discriminació racial als Estats Units dels anys seixanta fins al nazisme, passant per la dictadura comunista a l'Europa de l'Est, els canvis polítics a l'Argentina o les conseqüències de la invasió d'Afganistan.

Els títols que formen part d'aquest minicicle són la romanesa "4 meses 3 semanas 2 días", de Cristian Mungiu; "Talk to me", de Kasi Lemons; "Aritmética emocional", de Paolo Barzman; i "Buda explotó por vergüenza", de Hana Makhmalbaf. El cicle es completa amb la projecció de "Diario Argentino", el primer llargmetratge de la cineasta argentina afincada a Mataró Lupe Pérez García.

XI Mostra de Curtmetratges

Entre el 15 i el 25 de novembre també tindrà lloc l'XI Mostra de Curtmetratges de Mataró. En aquesta edició s'han rebut un total de 84 curts, dels quals se n'han triat 9 finalistes que es projectaran just abans del llargmetratge en cada sessió (excepte la de diumenge 25). Aquests finalistes optaran a un primer i un segon premi del jurat i al Premi del públic, que s'atorgarà per votació popular durant els dies que duri la Mostra.

Enguany, com a novetat, es farà una sessió especial on es projectaran tots els curtmetratges finalistes a l'Escola Universitària Politècnica de Mataró (EUPMt) el diumenge 25 al matí. Els curtmetratges també es podran veure per Televisió de Mataró i al vestíbul del Teatre Monumental els dies que dura la Mostra. Els curtmetratges guardonats es projectaran de nou el dia 25 de novembre, després de la sessió de clausura.

Activitats complementàries

Durant la mostra, Can Xalant, Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró i la Llibreria Robafaves seran escenari de diverses activitats paral·leles. A Can Xalant tindrà lloc, dimarts 20 a les 19.30 h, una conferència del cineasta mataroní Josep Lluís Comerón i el dijous 29 a les 19.30 h la presentació de diverses produccions del col·lectiu mataroní Mapasonor.

El dimecres 21 a les 19 h, a la Llibreria Robafaves, es presentaran tres llibres de l'editorial RobinBook: "Películas clave del Western", de Quim Casas; "Películas clave del cine de terror moderno", de Desirée De Fez i "Películas clave del cine de ciencia ficción", de Sergi Sánchez. L'acte comptarà amb la presència dels autors.

Al mateix Teatre Monumental s'iniciarà per primer cop l'activitat "Parlem de la pel·lícula", una tertúlia amb cafè de presentació de cada sessió, a càrrec dels membres de la Comissió de la XXIX Mostra de Cinema de Nous Realitzadors. La tertúlia començarà mitja hora abans de l'inici de cada pel·lícula, al vestíbul del Teatre Monumental. Al mateix vestíbul es podran veure els curtmetratges a concurs i el dispositiu per emetre el vot del públic al millor curtmetratge.

També s'han programat dues sessions especials per a les escoles: el dilluns 19 es podrà veure la pel·lícula "El viaje del emperador" de Luc Jacquet per als alumnes de primària, i el dimecres 20 de novembre la pel·lícula que es projectarà és "Esto es ritmo", de Thomas Grube i Enrique Sánchez Lansch, dirigida a alumnes de secundària i batxillerat. Aquest film recull el primer gran projecte pedagògic de l'Orquestra Filharmònica de Berlín dirigida per Simon Ratlle. Es tracta d'una experiència d'educació musical amb 250 joves, aliens fins aleshores a la música clàssica i que després d'un intens aprenentatge al costat del coreògraf Royston Maldoom aconsegueixen ballar "La consagració de la Primavera" d'Igor Stravinsky.


Abonaments de la mostra

Cada sessió de la mostra val 5.20 € (4,20 € si es té els carnets blau, d'estudiants, de la Xarxa de biblioteques públiques o de l'Aula de Teatre). I també es poden comprar abonaments per a 5 pel·lícules a un preu de 17.50 €. Els abonaments es poden adquirir a la taquilla del Teatre Monumental o al Patronat Municipal de Cultura (carrer de Sant Josep, 9) de dimecres a divendres de 18 a 20 h.