Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró

EN UN MUNDO MEJOR de Susanne Bier

2011-02-19T19:00:00.000+01:00

En un mundo mejor
(Dinamarca, Hævnen / In a better world, 2010)

Sinopsi
En un país africà en guerra, l’Anton, un metge idealista danès, treballa en un camp de refugiats. Elia, el seu fill, viu amb la mare a Dinamarca i els companys de l’escola el maltracten. La vida de tots dos no és gens fàcil. Fins que arriba en Cristian.

Notes
Susanne Bier és una de les directores més destacades del panorama cinematogràfic europea. Es tracta d’una directora que s’ha format a les files de Lars von Trier (Zentropa produeix la seva pel•lícula) i sota els preceptes del, ja abandonat, DOGME#05. La pel•lícula compta amb una estètica de realisme cru perfectament estudiada per tal d’explorar les limitacions amb les que es troben els homes en intenta controlar la societat. Es planteja la pregunta de si una societat avançada és el model per un món millor. En un mundo mejor ha estat la guanyadora del Globus d’Or a la millor pel•lícula de parla no anglesa i està nominada a l’oscar en la mateixa candidatura.

Fitxa tècnica
Director Susanne Bier
Producció Zentropa Entertainments
Guió Susanne Bier, Anders Thomas Jensen
Fotografia Morten Søborg
Intèrprets Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen, Markus Rygaard, William Jøhnk Nielsen
Durada 100’
Web: http://www.dfi.dk/faktaomfilm/danishfilms/dffilm.aspx?id=23979

2011-02-19T10:45:00.002+01:00

Avui al Monumental (18:00h) taula rodona amb alguns dels directors que van intervenir al documental Santes15

LA DOCTRINA DEL SHOCK de Micahel Winterbottom i Matt Whitecross

2011-02-18T19:00:00.000+01:00

La doctrina del shock (Gran Bretanya, The shock doctrine, 2009)

Sinopsi
Documental basat en el llibre de Naomi Klein, tracta del moment àlgid de l’ anomenat capitalisme del desastre. Que insta als governs a aprofitar els moments de crisi econòmiques, desastres naturals, atacs terroristes, epidèmies, per saquejar els interessos públics i portar a terme tot tipus de reformes per promoure el lliure mercat. Aplicar en aquell moment totes aquelles mesures que només s’han pogut instaurar mitjançant la por, la força i la repressió.

Notes
Els directors Michael Winterbottom i Mat Whitecross, ja havien col•laborat en “Nine songs”, i a “Camino de Guantànamo”, i aquesta és la seva la tercera col•laboració, la segona com a directors. Els continguts del llibre de Naomi Klein, prèviament coneguda pel llibre “No logo”, periodista, escriptora i columnista del New York Times, impacten per les dades recollides des de les dictadures de Xile, o l’Argentina dels setanta, a la Gran Bretanya de la Margaret Tatcher, la Rusia de Yeltsin, o a las invasions neoconservadores de l’Irak i l’Afganistan. La pel•lícula vol fer palès el fet de que les idees tenen conseqüències, i de la seva metàfora aplicada a l’actual situació de crisi.

Fitxa tècnica
Director Michael Winterbottom i Mat Whitecross
Producció Andrew Eaton, Alex Cooke i Avi Lewis
Guió Naomi Klein, del seu llibre “Teh shock doctrine: the rise of dissaster capitalism”
Fotografia Ronald Plante i Rich Ball
Narrador Kieran O’Brien
Durada 80’
Web: http://ietherpad.com/doctrinashock

SANGRE FÁCIL de Zhang Yimou

2011-02-17T06:00:00.002+01:00

Sangre Fácil
(Xina, San quian pai an jing qui / A Women, A Gun and a Noodle Shop, 2010)

Sinopsi
Wang és el propietari d’una botiga de tallarines en un indret desèrtic. La seva dona, té una aventura amb un dels treballadors de la botiga i compra una pistola per convèncer el seu amant que mati al seu marit. El marit, no obstant, està assabentat de tot i idea un maquiavèl•lic pla per acabar amb la seva dona i el seu amat. Les coses, però, no sortiran com cap d’ells espera

Notes
Sangre fácil, de Zhang Yimou revisita el ja convertit en clàssic film del mateix títol, dirigit pels germans Coen. Coneguda també pel títol A woman, a gun and a noddle soup la pel•lícula es va presentar al la Berlinale. L’humor negre dels Coen es trasllada als baixos fons de Xina, però malgrat canviar de paisatge, aquest thriller sobre la passió, el desig i la violència no perd el seu encant. Zhang Yimou és un autor consagrat, però des de la Mostra de Cinema hem volgut retre un homenatge a aquest cineasta de la “cinquena generació” que va donar a conèixer els seus primers films al públic mataroní en aquest certamen.

Fitxa tècnica
Director Zhang Yimou
Producció Zhang Weiping, Bill Kong, Gu Hao
Guió Jianquan Si, Jiang Shang
Fotografia Zhao Xiaonding
Intèrprets Sun Honglei, Dahong Ni, Xiao Shenyan I Yan Ni
Durada 95’
Web: http://www.sonyclassics.com/awomanagunandanoodleshop/

2011-02-16T23:46:00.004+01:00

Hem descobert que Miss Ming, una de les protagonstes de Mammuth és artista multidisciplinar, poetessa i cantant... Aquí teniu una cançó... Què us sembla?

MAMMUTH de Benoit Delépine i Gustave Kervern

2011-02-16T06:00:00.003+01:00

Mammuth(França 2010)

Sinopsi:
Serge està a punt de jubilar-se, mentre està realitzant els tràmits comprova que els seus antics caps no van registrar la seva vida laboral i per poder aconseguir els diners que li correspon emprendrà un viatge cap als llocs on va tenir aquests treballs en la seva motocicleta Mamoth. Durant el viatge reprèn el contacte amb vells amics, familiars, excompanys de treball i recordarà el seu primer amor

Notes:
Els directors de la pel lícula provens de la TV on acumulen gran experiència com a guionistes i actors en programes satírics molt populars a França com Guignols de l'Info, Groland i Grolandsat. Mammuth suposa la seva quarta col.laboració en un llargmetratge.

Es tracta d'una comèdia àcida sobre un personatge que no és capaç d'adaptar-se als canvis de la societat actual i que explica la seva història al voltant de les tres dones que han marcat la seva vida: la seva esposa, la seva neboda i el seu primer amor de joventut a través fonamentalment de plans fixos i llargues preses seqüencials.

El film va ser seleccionada a la secció oficial del festival de Berlín i té diverses nominacions en els premis César entre les que destaquen les de millor pel·lícula i actor principal.

Fitxa tècnica
Directors: Benoit DeLépine, Gustave Kervern
Producció: GMT Productions & No Money Productions
Guió: B. Delépine, G.de Kervern
Fotografia: Hugues Poulain
Intèrprets: Gérard Depardieu, Yolande Moreau, Isabelle Adjani,Miss Ming
Durada: 92 min
http://www.youtube.com/watch?v=2lHNqIaSxb4

Trailer d'EN UN MUNDO MEJOR - CLAUSURA

2011-02-15T06:00:00.001+01:00

Trailer de LA DOCTRINA DEL SHOCK

2011-02-14T06:00:00.001+01:00

Trailer de SANGE FÁCIL

2011-02-13T06:00:00.002+01:00

Trailer de MAMMUTH - INAUGURACIÓ

2011-02-12T06:00:00.002+01:00

Ara sí que sí... recta final per la Mostra de Cinema 2011!!!!!

2011-02-11T14:30:00.005+01:00

Ens veiem el proper 17 de febrer!!!

XXXII Mostra de Cinema de Nous Realitzadors from Claraboia on Vimeo.

Les cares d'Ava Gardner

2011-02-10T14:36:00.000+01:00

Avui(10-2-11)a les 21h es projectarà el nou documental d'Isaku Lacuesta. Una ocasió única de veure un documental que no s'estrenarà als cinemes.

Cartellera de la XXXII mostra de cinema

2011-02-10T13:28:00.000+01:00

Mammuth - 17/02/2011 21:00

En Serge treballa des dels 16 anys i ara, als 60, vol jubilar-se. Però els tràmits per la pensió es compliquen i haurà d’anar als llocs on va tenir les primeres feines per acreditar-ho amb documentació.

Sangre fácil - 18/02/2011 21:00

El propietari d’un restaurant descobreix que la seva dona l’enganya amb un altre i contracta un policia corrupte perquè els mati.

La doctrina del shock - 19/02/2011 21:00

Basada en el llibre de Naomi Klein, la pel·lícula rastreja els orígens de les teories radicals de Milton Friedman.

En un mundo mejor - 20/02/2011 21:00

En un país africà en guerra, l’Anton, un metge idealista danès, treballa en un camp de refugiats. Elia, el seu fill, viu amb la mare a Dinamarca i els companys de l’escola el maltracten. Fins que arriba en Cristian.

capgros:

La recuperada Mostra de Cinema oferirà, dins la seva programació, dues pel·lícules europees candidates als populars premis Oscar i als César del cinema francès. Es tracta dels film ‘Mammuth’, protagonitzat per Gerard Depardieu, i que és una de les grans favorites en els Cesar d’aquest any; i ‘En un mundo mejor’, que representa Dinamarca als Oscar i que forma part de totes les travesses per endur-se el premi a la millor pel·lícula de parla no anglesa. ‘Mammuth’, dirigida per Benoît Delépine i Gustave Kervern, servirà per inaugurar la mostra el proper 17 de febrer. Depardieu hi interpreta a Serge, un home que treballa des dels 16 anys i que ara, a l’hora de jubilar-se, ha d’iniciar un periple per aconseguir els papers que acreditin la seva vida laboral. El film encaixa en els criteris d’una Mostra de Cinema que prima els nous realitzadors. Aquest és també el cas de ‘En un mundo mejor’, que és el tercer llargmetratge de Susanne Bier, una directora sorgida del Dogma95 i que ara està guanyant rellevància internacional gràcies a la pel·lícula que li pot suposar un Oscar. A banda d’aquests dos títols, la programació de la Mostra inclou els films de dos realitzadors més consolidats, com són Michael Winterbottom, de qui es projectarà ‘La doctrina del shock’, i el xinès Zhang Yimou, que ha dirigit un remake ambientat a orient de l’opera prima dels germans Coen ‘Sangre fácil’

La noche que no acaba: AVA i DOMINGUIN - Aquest dimarts a l'Off Mostra

2011-02-07T17:53:00.000+01:00

Us presentem el forògraf català d'Ava Gardner: Manel Fàbregas

2011-02-04T19:09:00.003+01:00

Manel Fàbregas va ser l'únic fotògraf d'Ava Gardner quan aquesta rodava "Pandora y el holandés errante" a la Costa Brava.

La noche no que acaba clip 2

2011-02-02T18:32:00.003+01:00

El proper dijous 10 de febrer presentarem La noche que nunca acab d'Isaki Lacuesta.

La noche que no acaba a l'Off Mostra de Cinema de Mataró

2011-01-28T23:13:00.003+01:00

El proper dijous 10 de febrer presentarem La noche que nunca acab d'Isaki Lacuesta. Un documental irònic i sentimental sobre la visita d'Ava Gardner l'Espanya del anys 60... Els mites i els tòpics desmitificats amb la intel·ligent visió del documentalista català.

El cartell de la XXXII Mostra de cinema de Mataró

2011-01-23T13:50:00.000+01:00

Us presentem la BEA

2011-01-20T07:13:00.002+01:00

Bea està interpretada per Anna Castillo, una actriu que avui visitarà l'Off Mostra per explicar-nos més coses de la protagonista de BLOG.

Recull de premsa sobre BLOG

2011-01-20T05:31:00.000+01:00

Uns quants articles de diari per si no us acabeu d'animar a assistir a l'Off Mostra amb BLOG d'Elena Trapé:

Elena Trapé s'estrena amb 'Blog'

La edad de comerse el mundo

La cinematk de Joe Marlango

2011-01-19T19:27:00.000+01:00

El Monumental preestrena ‘Blog’ de la mà de la Mostra de Cinema

2011-01-19T18:13:00.006+01:00

El Monumental preestrena ‘Blog’ de la mà de la Mostra de Cinema

Capgros.com
Un dels títols més destacats de la programació de cinema del Teatre Monumental d’aquest més es podrà veure aquest dijous, dia 20. Es tracta de la pel·lícula catalana Blog, que es presenta en preestrena a Catalunya com un avançament de la també recuperada Mostra de Cinema, que se celebrarà el mes de febrer. La pel·lícula, dirigida per Elena Trapé, una de les grans promeses del cinema espanyol, compta en el repartiment amb la jove actriu mataronina Clara de Ramon. Blog, guardonada al festival de San Sebastian, relata la història d’un grup d’adolescents que tenen com a objecti comú quedar-se embarassades totes de cop.

A la preestrena de Blog a Mataró està prevista la presència d'Elena Trapé, la directora. A partir de les 20:30 serà al teatre Monumental per presentar el film i després de la projecció participarà en un col·loqui amb els espectadors. Elena Trapé és directora de cine i llicenciada en història de l'art. Pijamas va ser el seu primer curtmetratge i, tot seguit, va passar a la direcció de La ruïna, una tv-movie que va estar nominada als Premis Gaudí del 2010. Blog és la seva òpera prima. Els organitzadors de la Mostra han volgut destacar que amb la projecció d'aquest film es confirma la voluntat del certamen d'atendre l'obra dels nous realitzadors, així com també de potenciar el cinema dirigit per dones.

Demà també es podrà veure a la pantalla gran del teatre Monumental l'spot de la Mostra que ha elaborat Claraboia Cooperativa amb música de David Vellvehí.

Dijous, dia 20. A les 9 del vespre al teatre Monumental

Spot promocional de la XXXII Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró.

2011-01-15T11:58:00.003+01:00

Aquí teniu l'spot de la Mostra de cinema de Mataró 2011:

XXXII Mostra de Cinema de Nous Realitzadors from Claraboia on Vimeo.

So:
"HOW BECOME A VULTURE PARTY"
Autor - David Vellvehi Galindo -Noir Noir, de l'album V.I.T.R.I.O.L. (Triangulum Ignis, 2011)

Imatge:
Claraboia Audiovisual, sccl

2a tongada de notícies i articles sobre BLOG

2011-01-15T00:22:00.001+01:00

2a tongada de notícies i articles sobre BLOG:

Presència

Diari Maresme

El blog denotes d'en Toni

www.donesenxarxa.cat

L'anunci dela Mostra de Cinema de Mataró 2011

2011-01-14T00:14:00.003+01:00

Avui divendres el programa ÚLTIMA SESSIÓ (M1TV, 22:30) presentarà l'anunci de la Mostra de Cinema de Mataró 2011 elaborat per Claraboia Audiovisual...

Blog a l'Off Mostra

2011-01-12T19:10:00.001+01:00

La propera setmana pre-estrenarem BLOG com a passi previ a la Mostra de Cinema de Nous realitzadors de Mataró.

Aquí us deixem l'enllaç a la web oficial: BLOG - la pe·lícula

I aquí una foto de les protagonistes al Festival de San Sebastian...

2011-01-07T14:24:00.001+01:00

L'estrena de l'Off Mostra: BLOG d'Helena Trapé amb una petita aparició de Clara de Ramon (que està excel·lent a l'obra AGOST del TNC)
Al Capgors (p17)

I a El Tot Mataró...

La Mostra recorda les seves vides passades

2011-01-04T15:42:00.007+01:00

L’anunci, per part del regidor de cultura Sergi Penedès, de la recuperació de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors i de la programació estable de cinema al Teatre Monumental, és una bona notícia pels aficionats mataronins així com per la salut cultural de la ciutat. La pèrdua d’un certamen de 31 anys d’antiguitat no va ser una opció correcta per part de l’Imac, tal i com va quedar de manifest amb les nombroses manifestacions de solidaritat rebudes tant de ciutadans a títol personal com de diverses entitats molt respectades de la ciutat.

La reacció del regidor per recuperar la Mostra enguany, que cal reconèixer que ha estat quasi immediata, farà possible recuperar l’oferta d’una ciutat que està mancada de cinema de qualitat. El temps perdut ha provocat un canvi important en la programació que s’haurà d’acomodar a unes noves dates (entre el 17 i el 20 de febrer). Tradicionalment la Mostra tenia lloc a finals d’any per tal de recollir el millor de les pel•lícules presentades als diversos festivals cinematogràfics internacionals. A més l’any 2010 ha estat un dels més importants pel que fa a la producció catalana, cada cop més potent i variada, que ens ha ofert títols com Pa negre, Herois, Elisa K, Caracremada o La mosquitera. Aquestes són les més destacades d’una llarga llista d’estrenes de produccions catalanes, algunes de les quals han aconseguit, com és el cas d’Oncle Boonmee recorda les seves vides passades, guardons tan importants com la Palma d’Or del Festival de Cinema de Cannes. I la Mostra hauria pogut ser l’aparador d’aquesta onada de bon cinema català.

Al febrer el panorama cinematogràfic és una altra: la temporada de festivals encara no ha començat i les estrenes comercials exploten el filó dels diferents premis que es lliuraran entre els mesos de gener i febrer (els Gaudí, els Goya i els Oscar). Aquest escenari suposa un nou repte a l’hora de programar. La comissió de la Mostra haurà d’aprofitar per buscar -com sempre ha fet- aquells títols que marquin les tendències cinematogràfiques dels propers mesos. Fins ara, el bon olfacte a l’hora de programar ha permès que el certamen mataroní avancés corrents com ara el cinema de no ficció, l’asiàtic o el romanès.

El primer tempteig es produirà aquest mateix mes de gener a la primera sessió de presentació de la nova Mostra (off Mostra). El monumental acollirà la preestrena catalana de Blog d’Helena Trapé, un film guardonat a Donòstia i que compta amb una petita aparició de la mataronina Clara de Ramon.

Article publicat a Tribuna Maresme (gener,2011, p17)

2011-01-02T19:08:00.004+01:00

Recull de premsa sobre BLOG:

Capgros: La Mostra de Cinema es presenta amb la preestrena de ‘Blog’.

Diari Maresme: Preestrena de ‘Blog’ a la mostra de Cinema.

OFF MOSTRA: BLOG, la pel·lícula encarregada de presentar la Mostra de Cinema de Mataró.

2010-12-27T23:19:00.008+01:00

El proper dijous 20 de gener la Mostra de Cinema de Mataró presentarà la prémiere catalana de BLOG, una pel·lícula d’Elena Trapé que compta amb l’aparició, com a actriu secundària, de la mataronina Clara de Ramon. La cinta va ser una de les triomfadores del passat festival de San Sebastián on va aconseguir una menció especial de la secció Zabaltegi/Nous directors i el premi Otra Mirada atorgat per TVE.

BLOG, basada en fets reals, és la sorprenent història d’un grup d’adolescents, noies de 15 anys, de classe mitja-alta, ben educades, intel·ligents, sensibles i conscients. Un grup de joves amb un pla secret i un objectiu comú: quedar-se embarassades totes a la vegada. La singularitat d’aquesta pel·lícula radica en el seu realisme, afavorit pel singular mètode de rodatge, ja que la majoria de les escenes han estat captades per les seves protagonistes amb una càmera de vídeo domèstica i en forma de diari digital. Elena Trapé, la seva directora, és professora de l’ESCAC i ha estat considerada una de les joves promeses del cinema espanyol per la prestigiosa revista Variety.

Amb la preestrena de BLOG la Mostra inicia una sèrie de projeccions anomenades OFF MOSTRA amb les quals s’avançaran alguns dels continguts i criteris que defineixen el certamen, que tindrà lloc entre el 17 i el 20 de Febrer.

BLOG, la película

Ajudem a Jafar Panahi

2010-12-22T00:52:00.001+01:00

Ja fa deu anys a la Mostra vam passar EL CÍRCULO de Jafar Panahi, el director que Iran està intentant silenciar.

L’IMAC rectifica i recupera la Mostra i la programació estable de cinema.

2010-12-18T15:02:00.002+01:00

Capgros

L’IMAC rectifica i recupera la Mostra i la programació estable de cinema.

Sergi Penedès assegura que aquesta marxa enrere és fruit del replantejament de l’oferta cinematogràfica municipal i de les ganes de ‘sumar esforços’

L’IMAC havia anunciat aquesta tardor que calia repensar l’oferta municipal en el camp del cinema. Sota aquest pretext, va eliminar la Mostra de Cinema i la programació estable del Monumental. Tres mesos després d’aquesta dràstica decisió, l’organisme ha fet marxa enrere i ha decidit recuperar les dues propostes. De nou hi haurà Mostra de Cinema de Nous Realitzadors, que se celebrarà del 17 al 20 de febrer, i el Monumental tornarà a projectar pel·lícules un cop per setmana, ara amb la col·laboració directa de l’associació Filmat. Així ho han explicat aquest dijous, dia 16, el president de l’IMAC, Sergi Penedès, acompanyat d’Albert Comas, de Filmat, i Jacint Fornols, de la comissió de cinema organitzadora de la Mostra.

“La màxima era sumar esforços per intentar que les diferents propostes que hi havia no restessin les unes a les altres”, ha explicat Penedès, recalcant de nou que l’oferta cinematogràfica era excessiva i massa desordenada. Durant aquest darrer trimestre, les converses entre l’IMAC, la comissió de cinema i Filmat per resoldre aquesta qüestió han arribat a bon port, o com a mínim així s’ha escenificat aquest dijous. La Mostra de Cinema de nous realitzadors, que normalment tenia lloc a l’octubre o novembre, celebrarà el mes de febrer la seva 32a edició en un format força reduït (tan sols quatre dies). “S’hi veuran menys pel·lícules, però seran de molta qualitat”, ha apuntat Fornols, que s’ha mostrat comprensiu amb les dificultats econòmics del consistori i ha destacat que el gran objectiu d’aquesta nova edició serà arribar al màxim de públic possible. “La nostra tasca principal serà fer veure als ciutadans que la Mostra és una oportunitat de veure les pel·lícules que marcaran la temporada”, ha dit. Els títols d’aquesta nova edició es donarà a conèixer durant el mes de gener.

La programació estable del Monumental, per la seva banda, arrencarà de nou el dia de Reis amb la projecció gratuïta de Pa Negre, d’Agustí Villaronga. Es manté el conveni amb els cinemes Verdi de Barcelona, però serà el col·lectiu Filmat qui confeccionarà la programació. Cada dijous, el Monumental projectarà estrenes i preestrenes catalanes i internacionals, així com documentals, i el cicle ‘Recuperem els clàssics” per mostrar de nou pel·lícules cabdals de la història del cinema. Tots els títols es veuran en versió original subtitulada, sempre que es pugui, en català. Les projeccions s’acompanyaran de l’activitat paral·lela “Parlem de la pel·lícula” amb la presència de membres dels equips de rodatge dels films o bé de crítics i experts en cinema. Tot plegat, en la línia que fins ara Filmat desenvolupava al Foment Mataroní.

Primeres pel·lícules
Durant el proper mes de gener, a més de Pa Negre, el Monumental oferirà el documental “Cuanto pesa su edificio”, dedicat a la figura de Norman Foster i estrenat al darrer festival de cinema de Donosti; la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or de Cannes, El Tío Boonmee que recuerda sus vidas pasadas, d’Apichatpong Weerasethakul; i una preestrena encara pendent de concretar.

Mataró recupera la Mostra de Cinema

2010-12-18T15:00:00.002+01:00

MataróNotícies

Mataró recupera la Mostra de Cinema

Mataró recupera la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors. Es farà del 17 al 20 de febrer al Teatre Monumental i es projectaran menys pel•lícules, però els organitzadors han assegurat que seran de “molta qualitat”. Manté el mateix format, però es dotarà d’elements que la potenciïn com activitats complementàries, i es publicitarà més per obrir-la a la ciutadania. Una de les estratègies serà, per exemple, programar pel•lícules de nous realitzadors durant la temporada de cinema del Monumental per anar acostumant a l’espectador i acabar amb la idea que "la mostra és per a quatre entesos", segons ha apuntat el membre de la comissió de la Mostra de Cinema, Jacint Fornols. Per la seva banda, el regidor de cultura, Sergi Penedès, ha apuntat que l’IMAC té clar que un dels principals reptes és, precisament, augmentar el nombre de públic de la Mostra.

Penedès i Fornols han anunciat la recuperació de la mostra durant la presentació de la temporada de cinema del Monumental, que programaran conjuntament l’IMAC i l’Associació Cultural Filmat. Les sessions seran els dijous a les 9 de la nit, i s’oferiran pel•lícules de cartellera en versió original subtitulada, documentals i també es recuperaran clàssics. La primera sessió serà gratuïta, el dia de Reis. El film serà Pa Negre, rodada parcialment a Mataró. De fet, Sergi Penedès ha explicat també que entre 2007 i 2010 s’han rodat 18 pel•lícules a la ciutat, a part de la sèrie La Riera.

L’oferta de pel•lícules en versió original anirà acompanyada sempre que sigui possible d’una activitat paral•lela batejada com “Parlem de la pel•lícula”, perquè algun dels protagonistes, el director o el guionista presentin el llargmetratge. Les entrades valdran 5,70 euros i 5,20 euros per als estudiants. També es pot comprar un abonament per a 6 sessions a 22,20 euros.

L’IMAC recupera la Mostra i la temporada de cinema ‘sumant esforços’

2010-12-18T14:29:00.002+01:00

El punt

L’IMAC recupera la Mostra i la temporada de cinema ‘sumant esforços’

La Mostra de Cinema de Nous Realitzadors i la programació estable del Monumental han ressuscitat abans d’acabar l’any. Com si no hagués passat res, tot igual, però amb un lleuger canvi de filosofia al darrere. Així es presenta aquesta ‘repensada’ de l’oferta cinematogràfica “de qualitat” al centre de la ciutat. I per exemplificar el front comú entre els tres principals actors d’aquesta nova programació que conviurà amb la Mostra, van compartir taula a la presentació el president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC), Sergi Penedès; un dels organitzadors de la Mostra i crític cinematogràfic, Jacint Fornols; i un dels membres de l’Associació Cultural Filmat, Albert Comas, que fins ara projectava també títols al Foment.

Així, entre les decisions preses destaca que la Mostra de Cinema es tornarà a celebrar, en aquesta edició, del 17 al 20 de febrer, però amb menys pel·lícules “però de més qualitat”, segons Fornols. En la mateixa línia que la resta de la ‘renovació’, la Mostra i els seus organitzadors es marquen com a objectiu per aquesta edició “atreure més públic”. “Buscarem més ressò i publicitar no només la Mostra en general sinó cada títol”, explicava Fornols. Per a ell, s’ha d’aconseguir que la gent entengui que la Mostra és una oportunitat “per veure els títols que marcaran la temporada”.

Fusió d’ofertes
Una de les principals novetats de la programació estable és la “fusió” entre les projeccions que els dimarts oferia Filmat i les dels dijous i diumenges que oferia el Monumental a través del seu acord de distribució amb els cinemes Verdi. Aquest desdoblament d’oferta abans de l’estiu és una de les causes, segons Albert Comas, de la pèrdua d’espectadors. “Davant dues propostes similars, el públic es va despistar i no va anar a cap de les dues”, destacava. “Calia aturar-nos per reflexionar i sumar esforços”, resumia Penedès recordant les seves paraules en el moment de la polèmica suspensió de l’oferta a principis de curs. En el seu nou format, la temporada estable marca el dijous a les 21h al Monumental com el dia del cinema.

Per al regidor i els seus companys de taula, un dels principals objectius d’aquesta reforma és “crear l’hàbit cinematogràfic en el mataroní”. El regidor ho exemplificava fent ús d’una comparació amb les activitats, els títols i la programació estable teatral que ha creat l’hàbit d’anar al Monumental a veure l’obra de la setmana. En aquest sentit, i per crear aquest hàbit, la nova programació oferirà algunes activitats ‘extres’ per no limitar l’experiència cinematogràfica a la projecció de la cinta. “L’objectiu és que la gent acabi confiant en la programació perquè li ha ofert coses bones”, desitjava Penedès. Entre aquestes activitats paral·leles hi haurà, per exemple, i cada vegada que sigui possible, la tertúlia “Parlem de la pel·lícula” al vestíbul del Monumental i amb la presència de crítics i experts o el director, actors o guionista del títol que es presenti.

La temporada estable arrenca el dijous 6 de gener, dia de reis, amb la projecció excepcionalment gratuïta de la cinta catalana Pa Negre. La seguiran en els dijous següents el documental sobre la figura de l’arquitecte Norman Foster i la guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes, ‘El Tío Boonmee recuerda sus vidas pasadas’. Entre les peculiaritats de la programació hi ha la recuperació de títols clàssics en clau filmoteca en versió original subtitulada al català.

L'Institut Municipal d'Acció Cultural (IMAC) de Mataró rectifica i ara anuncia que farà la Mostra de Cinema

2010-12-18T14:27:00.004+01:00

El punt

Mataró rectifica i ara anuncia que farà la Mostra de Cinema
L'Ajuntament també recupera la programació estable que es feia al Teatre Monumental de pel·lícules en versió original
El canvi sobtat es deu, segons Sergi Penedès, a la reformulació de l'oferta cinematogràfica
17/12/10 02:00 - mataró - Lluís Martíneze

L'Institut Municipal d'Acció Cultural (IMAC) de Mataró ha decidit fer marxa enrere i ahir va anunciar, per sorpresa, que torna a apostar fort per la Mostra de Cinema, tres mesos després d'eliminar-la. A banda de les raons econòmiques, el president de l'IMAC, el regidor Sergi Penedès (ERC), ho justificava aleshores per la necessitat de replantejar l'oferta cinematogràfica a la ciutat i afegia que la retallada també afectava la programació estable que es projectava al teatre Monumental.

Ara no només es recupera la mostra, que es farà del 17 al 20 de febrer, sinó que també es tornaran a exhibir setmanalment pel·lícules en versió original al Monumental, amb el repte, això sí, d'atraure més públic que fins ara. “Necessitàvem un temps de reflexió, d'asseure'ns i parlar per refer l'oferta”, va explicar el regidor de Cultura, que continua defensant que la que hi havia anteriorment “en lloc de sumar, restava”.

La nova proposta, pactada amb la comissió que anualment organitza la cita cinematogràfica a la ciutat, preveu, a banda de canviar de dates, fer un certamen més curt, ja que només durarà quatre dies, però mantenir la línia de les darreres edicions i projectar films de nous realitzadors. “És una aposta arriscada, perquè els directors gairebé debuten amb aquestes obres”, admetia Jacint Fornols, de la comissió de cinema, però també afegia que sovint les pel·lícules que es programen a la mostra, després aconsegueixen fer-se un lloc destacat dins de la cartellera i, amb el temps, se les considera de les millors. “Hem d'aconseguir fer veure als espectadors el privilegi de poder veure abans que ningú films que després acostumen a marcar la temporada”, hi va afegir Fornols.

Sense desvetllar cap dels títols del certamen que ve, els promotors sí que van avançar la necessitat de potenciar el programa amb activitats paral·leles que serveixin perquè “tot Mataró pugui sentir, de debò, que es fa una mostra”.

Els primers títols
La temporada estable de cinema del Monumental, de la seva banda, arrancarà el dia 6 de gener amb Pa Negre, d'Agustí Villaronga i les entrades seran gratuïtes de forma excepcional. La represa de l'activitat es fa mitjançant la signatura d'un nou conveni entre l'IMAC i l'Associació Cultural Filmat a més de l'acord subscrit fa temps amb els Cinemes Verdi de Barcelona. L'oferta es basarà en oferir pel·lícules de la cartellera, estrenes i preestrenes; documentals i el cicle Recuperem els clàssics, que pretén mostrar obres cabdals de la història del cinema. Així, a banda de Pa Negre, durant el gener s'oferirà el documental Cuanto pesa su edificio, dedicat a la figura de l'arquitecte Norman Foster, El Tio Boonmee que recuerda sus vidas pasadas d'Apichatpong Weerasethakul, i una preestrena encara pendent de confirmar. Les sessions es faran ara cada dijous a les nou del vespre i, com ja era marca de la casa, els títols es projectaran en versió original subtitulada.

De la mateixa manera que es farà a la mostra de cinema, la programació estable anirà acompanyada, sempre que sigui possible, d'una activitat paral·lela que es farà al vestíbul del teatre i que consistirà en què crítics i experts o els directors, actors, productors i guionistes dels llargmetratges presentin l'obra.

L'Imac tanca la Mostra: notícies

2010-09-24T08:00:00.002+02:00

Aquí teniu algunes notícies referents al tema de l'eliminació de la Mostra de Cinema:

Capgros.com: L’IMAC elimina la Mostra i la programació estable de cinema del Monumental

Informatius de Mataró Ràdio: Mataró
queda òrfena de cinema de qualitat amb la desaparició de la mostra de
cinema. És la opinió de la organització d’aquest certamen que aquest
any hagués arribat a la seva 33ena edició.

El Tot Mataró: L’IMAC elimina la Mostra de Cinema i la programació del Monumental.

L'Imac suprimeix la Mostra de Cinema de Mataró

2010-09-23T08:00:00.002+02:00

El regidor de cultura Sergi Penedès ha anunciat la decisió unilateral de l'Imac de no organitzar la Mostra de Cinema de Mataró així com la desaparició de la programació estable de cinema al Teatre Monumental
/
El concejal de cultura Sergi Penedès anunció la decisión unilateral de Imac de no organizar la Mostra... de Cine de Mataró así como la desaparición de la programación estable de cine del Teatre Monumental

YUKI & NINA: Película del año (Jordi Balló)

2009-12-10T06:00:00.003+01:00

Ahir a la Vanguardia es va publicar un article sensacional de Jordi Balló que resumeix tots els sentiments i sospites sobre la gran YUKI AND NINA de Suwa i Girardot:

Película del año

Jordi Balló

'Yuki & Nina' demuestra que el desplazamiento de un director da la posibilidad de crear nuevas emociones

Es Yuki & Nina una de las películas esenciales del 2009? Si por película del año entendemos esas obras que nos hacen avanzar en nuestra percepción de espectadores, sin duda. Porque se trata de una obra sobre la fuerza de la simplicidad, de contar las cosas como son, de confiar en la fuerza primigenia de un gesto, de un diálogo que suena como si se produjera por primera vez. La historia del filme trata sobre una niña hija de padre francés y madre japonesa que se enfrenta al divorcio de sus padres y a la posibilidad más que factible de irse de París, dejando atrás a su mejor amiga, para instalarse en Japón acompañando a su madre. Todo este conflicto que parece menor está visto desde el punto de vista de la niña (y de su amiga Nina, que ha pasado por lo mismo), y eso es algo que realmente se hace notar en la extraña confluencia de sentimientos que se producen. Dejo para el espectador comprobar de qué manera física se produce este viaje entre las dos geografías. Algo realmente prodigioso.

Este tránsito entre Francia y Japón está en el centro de la obra, y nos hace pensar sobre qué está ocurriendo con los cines nacionales. ¿Es una película francesa o japonesa? Si observamos su producción diremos que es sobre todo francesa, como también lo es el actor Hippolyte Girardot, que encarna al padre de la niña y es también el debutante codirector de la película. Pero es evidente que el hecho diferencial de este filme lo proporciona el hecho de que el otro codirector sea uno de los grandes cineastas del momento, el japonés Nobuhiro Suwa, que se ha decidido a filmar esta historia que arranca en Francia para moverse a partir de aquel momento por los senderos de la incertidumbre.

¿Cuál es el resultado? Un filme diferente, que empieza como una comedia costumbrista, va adquiriendo tintes dramáticos y merodea por las fronteras de lo fantástico sin perder nunca el pulso de lo real. Un filme que funde tradiciones distintas, y que ha obligado al propio Suwa, según reconoce él mismo, a variar elementos de su propio estilo, un cambio que no piensa olvidar en otras obras de futuro. Esto nos llevaría a una conclusión provisional: en estos filmes basados en formas modernas de desplazamiento anida la posibilidad de pensar nuevas emociones. De la misma manera que las nuevas tecnologías de comunicación nos obligan a revisar qué significa estar lejos o estar cerca, también el hecho de que los creadores de más talento emprendan operaciones de movilidad nos proporciona un mapa de posibilidades que ya no responden al mero interés del patchwork productivo. Hace unos años cuando un autor se movía de su país para ir a otro se veía sólo la sombra de una operación comercial o de una pura invitación del productor. Ahora lo que emerge es que en este cruce de confluencias anida la posibilidad de mutar, de ser uno mismo en contacto con lo otro.

1pel·lícula de la Mostra pre-candidata als Globus d'or.

2009-12-09T23:07:00.004+01:00

City of life and death, polèmica cinta xinesa que va inaugurar la XXXIa Mostra de Cinema de Mataró ha estat seleccionada com a possible candidata als Globus d'Or en la categoria de "millor pel·lícula de parla no anglesa"...
El proper dia 15 de desembre es desvetllaran les nominacions...

Recull de premsa 4

2009-11-05T07:47:00.002+01:00

Recull de premsa de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors 2009

En estrena exclusiva a Catalunya

L’estrena d’Última Sesión marca el tram final de la XXXI Mostra de Cinema

Els dies forts de la Mostra

Més de 500 persones aplaudeixen l’estrena d’Última Sesión

Aplaudida estrena a casa del film ‘Última Sesión’

“Te quiero” s’emporta els dos premis de la Mostra de Curts

Recull de premsa 3

2009-11-01T07:00:00.002+01:00

Recull de premsa de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors 2009

Mataró, escenari de pel·lícula

XXXI Mostra de Cinema

La Mostra tanca la 31a edició amb dues dobles sessions

En estrena exclusiva a Catalunya

Una pel·lícula rodada a Mataró, “Última Sesión”, tanca la Mostra

:::mostra09::: ÚLTIMA SESIÓN - CLAUSURA

2009-11-01T07:00:00.000+01:00

Última sesión. Francesc Páez (Mataró, 2008). VO, 90’

Fitxa tècnica
Director: Francesc Páez
Producció: M. Carmen Sanfrancisco
Guió: Javier Rebollo, Lola Mayo
Intèrprets:Paco Morán, Carmen Paez, Rocío Berenguer, Marta Eres, Miguel de Molina, Iván Andrade, Katia Klein, Ruth Garcia, Enric Boixadera. Atlant Barbaflorit, Lourdes Folgarona
Fotografia: Ferrán Casterà
Muntatge: Eloi Tomàs
Vestuario: Marina Pineda y Elena Font
Maquillaje y peluquería: Laura Zamacois
Durada: 90 min, color

Sinopsi
El Monumental, un cinema de tota la vida, tanca les seves portes demà. La vida de Mauri, l’acomodador, s’enfonsa. Teresa segueix netejant i Carol, la taquillera, segueix enamorada en silenci de Bruno, el projeccionista. La darrera nit és llarga, el destí capritxós i els amics estan preparats per fer que aquest dia sigui quelcom inoblidable.

Notes de producció
‘Última Sessió’ es va començar a rodar a finals del 2007 en escenaris mataronins reconeixibles, com el cinema Foment, la plaça Gran, la plaça de Santa Maria o el restaurant Teulada del carrer de Sant Isidor. Aquesta és una història coral, centrada en diversos personatges relacionats i lligats emocionalment i físicament a una sala de cinema que tancarà les seves portes en breu.

El projecte compta amb el suport de la productora barcelonesa Activa Films i l’Ajuntament de Mataró, que té l’objectiu d’impulsar el sector audiovisual i convertir la ciutat en un plató de rodatge.

El director
El cineasta mataroní Francesc Páez, el qual ha destacat en la direcció de diversos curts, s’estrena en el llargmetratge amb la seva ciutat com a teló de fons. Páez, llicenciat en Sociologia i graduat en Cinema, dirigeix i guionitza una història coral amb un gran reclam: la presència del veterà actor Paco Morán en el repartiment.

Ara mateix es troba rodant amb l’actor Boris Ruiz un curtmetratge becat per Can Xalant Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró. L’obra, titulada “Ombres d’ahir”, és en un curtmetratge experimental, una manifestació artística a mig camí entre el curtmetratge clàssic de ficció i el videoart.

En rigorosa estrena a Catalunya.

PROGRAMA COMPLET

2009-10-31T16:12:00.001+01:00

La pel·lícula britànica que s'exhibeix aquesta nit a la Mostra de cinema09 (22h) ha aconseguit 6 nominacions als premis britànics de cinema independent (BIFA). IN THE LOOP opta a candidatures tan importants com la millor pel·lícula, guió, director i director novell. El repartiment també ha estat destacat amb les nominacions a millor actor (Peter Capaldi) i millor actor de repartiment (Tom Hollander)

BIFA

:::mostra09::: IN THE LOOP

2009-10-31T09:00:00.000+01:00

In the loop. Armando Iannucci (Gran Bretanya, 2009). VOSE, 106’

Fitxa tècnica
Director: Armando Iannucci
Guió: Jesse Amstrong, Simon Blackwell, Armando Ianucci i Tony Rocche.
Producció: Daniel Hank, Paula Jalfon, Christine Langan, Kevin Loader, Adam Tandy i David M. Thomson.
Intèrprets: Peter Capaldi (Malcom Tucker), Tom Hollander (Simon Foster), James Gandolfini (Lt Gen Geroge Miller) Gina McKee (Judy Molly) Anna Chumsly (Liza Weld) Steve Coogan (Paul Michaelson).
Fotografia: Jamie Cairney
Muntatge: Anthony Boys i Billy Sneddon
Vestuari: Ros Little
Web: http://www.intheloopmovie.co.uk
Durada: 106 min, color

Sinopsi
Un jove i novell ministre de desenvolupament anglès és entrevistat en una gran cadena en “prime time”. Allà fa unes desafortunades declaracions que, unides a una sèrie de malentesos i situacions imprevisibles, duran als Estats Units i a la Gran Bretanya cap a una guerra. La diplomàcia i les seves fórmuless, les comissions, comitès, afany de figurar i els grans egos són els protagonistes d’aquesta esbojarrada història.

Notes de producció
“In the Loop” és un film basat en una sèrie de la BBC creada per Alan Partidge i que porta per títol “The Thik of It”. En aquesta sèrie se satiritzen les relacions polítiques entre els Estats Units i Gran Bretanya, i és per això que tant la sèrie com el film remeten a títols com “Teléfono rojo volamos hacia Moscú” i “La cortina de humo”, amb l’estètica de “The Office” i amanit amb el sentit de l’humor dels Monty Pyton. Iannuci volia rodar una història sobre polítics però mostrant-ne la cara absurda. Segons les seves paraules, volia fer “El ala oeste” sense l’èpica i el glamour però amb molt d’humor.
La pel•lícula es va poder veure en el darrer festival de Sundance, al de Tribeca i està dins la selecció oficial del Festival de Cinema de Los Ángeles.

El director
Armando Iannucci ha fet gran part de la seva carrera a la televisió britànica. Va començar com a escriptor i productor de la sèrie “Knowing me, Knowing You with Alan Partidge” des d’on va passar a protagonitzar el seu propi show “The Armando Ianucci Show”. Iannuci és el pare de sèries com “The day today”, “Lab rats” “Genius” o “TheTthik of It”, en la que es basa la pel•lícula “In the loop”, el seu primer film com a director.

En rigorosa estrena a Espanya.

PROGRAMA COMPLET

2009-10-31T08:29:00.000+01:00

Tennessee Williams aún navega por el Misisipi
FRANCESC PEIRÓN - Nueva York Corresponsal - 17/10/2009

El festival de Clarksdale permite conocer los lugares en los que se inspiró el dramaturgo Tennessee Williams ya lo intuyó cuando dijo aquello de que "siempre he dependido de la amabilidad de los demás". Sus piezas teatrales siguen muy presentes en la sociedad americana y cualquier curioso puede tropezarse con una representación de La gata sobre el tejado de zinc caliente en el Riverside Park de Nueva York. Sólo es un ejemplo.

Porque este fin de semana se concentra una tropa de admiradores en la localidad de Clarksdale, en Misisipi, lugar donde se inspiró el reconocido dramaturgo, que sigue recibiendo la amabilidad de los demás.

En esta ciudad encontró la inspiración para sus personajes. El nombre de Stella de Un tranvía llamado Deseo correspondía a una amiga de su madre, mientras que Brick, el atleta borracho que inmortalizó Paul Newman de la citada gata sobre el tejado lo cogió de un chico que atemorizaba al niño Williams en la época de la escuela elemental.

El festival tiene como eje el famoso grito de ¡Stella!, y, además de permitir la visita a los lugares del delta del Misisipi en los que jugó el futuro escritor, también se estrenará un documental de la BBC.

El doblemente ganador del Pulitzer nació en 1911 en Columbus como Thomas Lanier Williams. El nombre de Tennessee se lo dieron sus amigos universitarios a causa de su acento del sur. De niño, sin embargo, residió en Clarksdale con rama materna. Su padre era un viajante de zapatos que iba de aquí para allá. Ese entorno marcó su futura producción literaria.

Su abuelo era el pastor de la parroquia y en su compañía supo de muchas de las historias y rumores que circulaban por ese territorio. "A Tennessee le fascinaban las familias Clark y Cutrers", explicó a Associated Pres la experta Panny Mayfield. J. W. Clark obtuvo notoriedad como abogado. A los Cutrers les gustaba la extravagancia, su residencia se convirtió en un centro de recepción de extranjeros y sus bailes de máscaras todavía se recuerdan.

Su mansión, que sirvió de modelo al autor para sus obras, todavía se puede visitar, al igual que la iglesia episcopaliana de St. George´s en la que su abuelo sirvió como pastor o la auténtica Belle Rive del tranvía tennessiano. Como Stella o Brick, él bebió de los nombres del lugar donde vivió para sus relatos.

No es la única inspiración de esos años. Según los analistas, los conflictos morales que se tejen en sus obras encuentran sus raíces en esos años de rectoría, en los que tuvo que reprimir su homosexualidad. Hasta que se trasladó a Nueva Orleans "no pudo vivir libremente", sostiene Mayfield. Pero nunca dejó de visitar su escenario de infancia. El festival demuestra que continúa ahí, desmintiendo lo que el mismo escribió de que "el tiempo es la distancia más larga entre dos lugares".

:::mostra09::: LA PERDIDA DEL DIAMANTE LÁGRIMA

2009-10-31T07:00:00.000+01:00

La pérdida del diamante lágrima /The loss of a teadrop diamond. Jodie Markell (EUA, 2008). VOSE, 102’

Fitxa tècnica
Directora: Jodie Markell
Guió: Tennessee Williams
Producció: Brad Michael Gilbert
Música: Jeanine Tesori
Fotografia: Giles Nuttgens
Muntatge: Susan E. Morse
Vestuari: Andrea Sweet, Ashlie Philastre, Chrisi Karvonides-Dushenko, Loretta Harper, Sandra Algood, Suzanne M.B. Chambliss
Intèrprets: Bryce Dallas Howard (Fisher Willow), Chris Evans (Jimmy Bobyne), Ellen Burstyn (Miss Addie), Ann-Margret (Cornelia), Mamie Gummer (Julie), Will Patton, Jessica Collins (Vinnie), Derrick Deniscola (Tommy), Trent Dee (Happy), Peter Gerety (Craig), Marin Ireland (Esmerelda), Zoe Perry (Mathilde)
Durada: 102min, color

Sinopsi
Al tornar d’una estada d’estudis a l’estranger, Fisher Willow (Bryce Dallas Howard), la filla d’un adinerat propietari de plantacions d’un poble del Mississippi, contracta Jimmy Dobyne (Chris Evans), un atractiu jove obrer, per a què es faci passar pel seu pretendent a les festes i actes socials. Amb el temps, Fisher se sentirà cada vegada més atreta per ell, tot i que ell no la correspondrà. La pèrdua del diamant en una de les festes serà el desencadenant de recels i desconfiances que posaran en perill la relació de la parella.
Notes de producció
Nominada al Golden Spike de 2008, aquesta pel•lícula és fruit d’un guió inèdit de Tennessee Williams ambientada al sur dels Estats Units a principis del segle XX. Amb una impecable posada en escena, tant pel que fa a l’ambient, com al vestuari, descriu els últims dies d’una societat a punt de transformar-se i que es resisteix a la modernitat. Destaca la feina de Giles Nuttgens com a director de fotografia, que ha sabut captar els impressionants paisatges del sud dels EUA.
La directora
La pel•lícula és el primer llargmetratge de Jodie Markell com a directora. Va dirigir i escriure el curtmetratge ‘Why I Live at the P.O.’ (1998). Com a actriu ha treballat en diferents pel•lícules com ‘El hijo del mal’ (2007), ‘El fin de la inocencia’ (2005), ‘Sweet Land’ (2005) i sèries de televisió.

En rigorosa estrena a Catalunya.

PROGRAMA COMPLET

:::mostra09::: LOS CONDENADOS

2009-10-30T12:00:00.003+01:00

Los condenados. Isaki Lacuesta (Espanya, 2009). VO, 104’

Fitxa tècnica
Director: Isaki Lacuesta
Guió: Isaki Lacuesta i Isa Campos, basat en la novela de Joseph Conrad “Una visión desde Occidente”.
Producció: Xavier atance, Daniel Matamoros i Adrián Guerra.
Intèrprets: Barbara Lennie, Daniel Fanego, Leonor Manso, Arturo Goetz i María Oneto.
Fotografia: Diego Dussuel
Muntatge: Domi Parra
Vestuari: Ariadna Papiò
Durada: 104 min, color

Sinopsi
Dos ex-guerrillers es troben trenta anys després en una excavació il•legal per intentar trobar el cos d’un tercer company que va desaparèixer. La tensió i els secrets aniran aflorant a mesura que avanci la seva feina, i que els acosti a un final totalment sorprenent, on res serà el que semblava.

Notes de producció
Per al seu primer treball de ficció Isaki Lacuesta va triar un text de Joseph Conrad per posar sobre la taula el debat sobre les lluites armades, sobretot quines són les motivacions que fan que la gent iniciï un conflicte armat. La pel•lícula, encara que no ho explica directament, està ambientada a l’Argentina, però el director considera que el que ell vol explicar és aplicable a qualsevol lluita.
En el film, al voltant de l’excavació que porten a terme els protagonistes, es reuneixen personatges de tres generacions, amb diferents maneres d’enfocar la memòria històrica. Però el director, més que parlar de memòria, vol centrar-se en com el present canvia la manera amb la que ens relacionem amb el futur.
El film va ésser premiat en el darrer festival de cinema de Sant Sebastià amb el Premi FIPRESCI de la Crítica.

El director
Isaki Lacuesta va néixer a Girona el 1975. Després de graduar-se a la primera edició del Màster en documental de creació a la Universitat Pompeu Fabra es va dedicar a preparar el seu primer treball, “Cravan vs Cravan”, un treball a mig camí del documental i la ficció amb el que va aconseguir un gran reconeixement, el guardó com a millor director revelació al festival de Sitges i el premi Sant Jordi. El seu segon treball va ser un altre documental, “La Leyenda del tiempo”, presentat a molts festivals com els de Rotterdam, Buenos Aires, i Melbourne. “Los condenados” és el seu tercer treball, el primer íntegrament de ficció.

En rigorosa estrena a Catalunya.

PROGRAMA COMPLET

:::mostra09::: YUKI AND NINA

2009-10-30T08:00:00.000+01:00

Yuki & Nina. Nobuhiro Suwa i Hippolyte Girardot (França-Japó, 2009). VOSE, 92’

Fitxa tècnica
Director: Nobuhiro Suwa i Hippolyte Girardot
Producció: Masa Sawada, Comme des Cinémas. Coproducció de Les Films du Lendemain (França), Arte France(França), Bitters End (Japó)
Guió: Nobuhiro Suwa i Hippolyte Girardot
Fotografia: Josée Deshaies
Intèrprets: Noë Sampy, Arielle Moutel, Tsuyu, Hippolyte Girardot, Maryline Canto Durada: 92 min
Format: 35mm / color

Sinopsi
Els pares de Yuki se separen. El seu pare és francès i la seva mare japonesa. I Yuki haurà de marxar amb la seva mare al Japó, i haurà de deixar enrere París i especialment la seva millor amiga, la Nina. A partir d’aquí les dues nenes imaginen estratagemes per tal de tornar-se a veure, i per a què els pares de Yuki no se separin definitivament. Però finalment l’única solució sembla que és escapar-se de casa i el bosc serà la seva nova destinació de vida.
Notes de producció
El film aborda des de l’emoció i la conceptualitat, amb múltiples nivells de lectura, el significat del mestissatge i la barreja de nacionalitats.
El director Suwa, amb experiència, i el novell director Girardot (amb gran experiència però com a actor), barregen també des de la direcció les dues visions, fent servir i traient partit del pla-seqüència i donant gran llibertat als seus actors. La pel•lícula adopta el punt de vista de les nenes i no els posa límits a la seva imaginació. Un exemple és un moment sublim dins de la història: la fuga psicogènica, quasi versió Lynch, que passa dins del bosc. La seqüència encapçala un creuament entre les referències d’un cinema francès ‘Nouvelle Vague’ i el cinema japonès d’en Miyazaki. El mestissatge en la direcció i en tota la pel•lícula produeix la meravella.

El director
‘M/ Other’, el segon llargmetratge de Nobuhiro Suwa, es va presentar a la Quinzena de Realitzadors de Cannes 1999, i va aconseguir el Premi Fipresci. Després va dirigir ‘H Story’ (2001). I al 2005 ‘Un couple parfait’, i un tros de ‘Paris je t’aime’ el 2006. L’actor Hippolyte Girardot va començar a treballar en ‘Le destin de Juliette’, d’Aline Issermann, i després ha treballat amb Godart, Berri, Rochand, Desplechin, Ferran, Gitaï. Amb aquesta pel•lícula Hippolyte Girardot dirigeix per primera vegada.

En rigorosa estrena a Catalunya.

PROGRAMA COMPLET

:::mostra09::: LA MUJER SIN PIANO

2009-10-29T09:00:00.004+01:00

La mujer sin piano. Javier Rebollo (Espanya-França, 2009). VO, 95’

Fitxa tècnica
Director: Javier Rebollo
Guió: Lola Mayo i Javier Rebollo
Producció: Stefan Schmitz, María Zamora, Damián París - Avalon P.C. / Lolita Films
Muntatge: Ángel Hernández Zoido
Direcció artística: Miguel Ángel Rebollo
Vestuari: Lena Mossum
Intèrprets: Carmen Machi, Jan Budar, Pep Richart, Cruz López-Cortón, Nadia de Santiago, Esperanza de la Vega, Victoria Sáez, Isabelle Stoffel, Tomás del Estal, Myriam Marine
Durada: 95 min
Web: http://www.lamujersinpiano.com
Format: 35mm / color

Sinopsi
Un retrat d’una mestressa de casa qualsevol de començaments del segle XXI, a Madrid. La seva protagonista és una dona casada per la qual no hi ha res comparable a la íntima satisfacció de veure el plat calent posat a taula amb admirable puntualitat a l’hora de dinar. La pel•lícula explica 24 hores de la seva vida domèstica, laboral i sexual, una vida de la que una nit decideix escapar, i explicat tot el que passa en aquesta fuga que dura el que dura la nit.
Notes de producció
Potser algú digui que aquesta és una pel•lícula sobre l’alienació i la esclavitud d’una mestressa de casa, però en realitat és la història d’una dona que, entrant en la menopausa, sense amistats, ni relacions socials, que ha viscut tota la seva vida bolcada en la família, que no es veu maca, no li agrada el seu cabell, es deixa arrossegar per la nit i les seves rareses. I és que, quan arriba la nit, un altre món apareix, humorístic, negre, absurd.

El director
Amb el seu segon film, Javier Rebollo ha estat guardonat amb el Premi al Millor Director per ‘La mujer sin piano’ en el passat Festival de Cine de San Sebastián. Entre 1966 i 2002, mentre dirigia documentals de gran format per a TVE, va filmar un cicle de curtmetratges al voltant d’un personatge i una actriu, Lola Dueñas, que varen culminar en 2006 amb el llargmetratge ‘Lo que sé Lola’. Es va estrenar a la Secció Oficial del Festival de San Sebastian, va ser nominat al Goya a la Millor Direcció Novel, va rebre el premi FIPRESCI en el Festival de Londres, el Gran Premi de Marsella i Séul i el Premi a la Millor Òpera Prima a Guadalajara (Mèxic) i Chicago. Actualment es troba preparant un nou film escrit juntament amb Lola Mayo i Salvador Rosselli que rodarà a Argentina.

En rigorosa estrena a Catalunya.

PROGRAMA COMPLET

Inauguració de la Mostra de Cinema 2009

2009-10-29T08:00:00.008+01:00

Imatges de la presentació de la impressionant City of Life and Death:

:::mostra09::: CITY OF LIFE AND DEATH - INAUGURACIÓ

2009-10-28T09:00:00.006+01:00

City of Life and Death. Lu Chuan (Xina, 2009). VOSE, 135’

Fitxa tècnica
Director: Lu Chuan
Producció: Han Sanping, Qui Hona, Zhou Li, John Chong, Andy Zhang, Chuan Production Film, Media Asia Films Ltd.
Guió: Lu Chuan
Música: Liu Tong
Fotografia: Cao Yu
Muntatge: Teng Yun
Intèrprets: Liu Ye, Fan Wei, Hideo Nakaizumi, Gao Yuanyuan
Durada: 135 min./ Blanc i negre

Sinopsi
L’any 1937 l’exèrcit japonès va entrat a la Xina. L’ocupació serà coneguda com la ‘violació de Nanjing’. La pel•lícula explica els fets des dels dos punts de vista, els dels japonesos i els dels xinesos. Un retrat realista i impactant de les condicions de vida quotidiana de la ciutat destruïda, mostrant els dilemes ètics dels que sobreviuen en temps de guerra.

Notes de producció
Rodada en gran angular i en blanc i negre. El director va estar treballant des de l’any 2005 en aquesta pel•lícula, la seva tercera. El blanc i negre li permet treballar des d’un vessant més realista. La guerra no té colors. El director ha pretès que des de la pel•lícula l’espectador prengui consciència de com la guerra torna boig a l’ésser humà, ja sigui des del punt de vista de les víctimes, com des del punt de vista dels botxins. L’horror està en els dos cantons. Igualment el director no ha volgut demonitzar a l’enemic, tal com s’havia fet fins llavors a la filmografia xinesa, i s’ha centrat més en la naturalesa de l’home i en les lleis de la guerra, a través d’alguns dels personatges que la varen viure: un soldat xinès, un altre japonès, una mestra i un missioner estranger.

El director
Lu Chuan va estudiar a l’Acadèmia de cinema de Beijing i va iniciar-se com a guionista de sèries de televisió. El seu primer llargmetratge, com a director, va ser ‘Missing Gun’, l’any 2001, i va ser presentat al Festival de Venècia del 2002. La següent pel•lícula, ‘Mountain Patrol’, del 2004, va guanyar el premi del Gran Jurat del festival de Tokyo, i el de millor pel•lícula en els premis en el Cavall d’or de Taiwán.

En rigorosa estrena a Catalunya.

PROGRAMA COMPLET

Recull de premsa 2

2009-10-22T21:15:00.000+02:00

Recull de premsa de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors 2009:

Una Concha d’Or i una cinta ambientada a Mataró, estrelles de la 31ª Mostra de Cinema

La Mostra de Cinema de Mataró no premiarà aquest any els millors curts

I també algun blog:
Mostra de Cinema 2009 a Mataró

Recull de premsa 1

2009-10-20T17:30:00.000+02:00

Recull de premsa de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors 2009

La recuperació de la memòria centra la programació de la Mostra de Cinema

La guanyadora del festival de San Sebastián obrirà la Mostra de Cinema

La pel·lícula 'Última sesión' de Francesc Páez clausurà la Mostra de Cinema

Els premis de la Mostra de Curtmetratges es queden sense dotació econòmica

Descarrega't el programa complet

Presentada la XXXIa Mostra de Cinema de Mataró del 2009

2009-10-20T16:06:00.000+02:00

Aquí podeu descarregar la programació completa de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró 2009.

Descarrega't el programa complet

Una pel·lícula mataronina a la Mosrtra de Mataró 2009

2009-10-02T08:00:00.001+02:00

ÚLTIMA SESIÓN, l’opera prima del realitzador mataroní Francesc Páez, es projectarà al certamen dedicat als Nous Realitzadors, que enguany se celebra del 28 d’octubre a l’1 de novembre. El film, rodat íntegrament a Mataró, és el primer llargmetratge de Páez, que ja té certa experiència en la realització de curtmetratges.ÚLTIMA SESION es va començar a rodar a finals del 2007 en escenaris mataronins reconeixibles com el cinema Foment, la plaça Gran, la plaça de Santa Maria o el restaurant la Teulada del carrer Sant Isidor. La pel·lícula presenta les històries de diferents personatges vinculats d’una o altra manera amb un cinema, el Monumental, i l’acció té lloc durant les hores prèvies i posteriors a la darrera sessió i el tancament de la sala. Entre els personatges destaca el de Mauri, l’acomodador del cinema interpretat per Paco Moran.

link: ULTIMA SESIÓN

XXXI Mostra de cinema - DATES!

2009-09-18T08:00:00.001+02:00

Dates definitives de la XXXI Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró: del 28 d'Octubre a l'1 de Novembre... Us hi esperem!!!
També us recordem que el plaç per presentar el curts a la Mostra de curtmetratges acaba el proper diumenge 2...0 de setembre.
Bases: http://www.mataro.org/web/portal/ca/Cultura/content/MOSTRA_CURTMETRATGES_09

Primera projecció a Mataró: 2 de febrer de 1897

2009-09-17T08:00:00.002+02:00

El 2 de febrer de 1897 el cinematògraf arriba a Mataró... Aquesta va ser la crònica de l'event:
"El espectáculo presentado ayer, por la tarde en el teatro Euterpe y por la noche en el Principal, resultó variado y en general del agrado del numeroso público que asistió a las funciones... Uno de los señores que tomaron parte en dicha función, el señor Balaguer, ejecutó algunas suertes de prestidigitación y luego-esto fue lo más notable de ambas sesiones, mostró la portentosa retención de que está dotado repitiendo sin titubear los veinte y los treinta nombres que numerados previamente acababan de citar igual número de espectadores. El señor Mauri hizo con feliz resultado varios experimentos de adivinación y transmisión de pensamiento, y otro señor, cuyo nombre no recordamos, ejecutó algunos juegos de escamoteo, algunos de ellos con poca limpieza, pero en cambio otros de naipes con sorprendente habilidad.
Una audición del "Graphophono" figuró encada una de dichas funciones. Este aparato, una modificación del "Fonógrafo" de Edison, tiene la particularidad de dejar percibir sin necesidad de auriculares, por medio de una especie de bocina, los sonidos que retiene: piezas musicales, cantos, discursos, etc.
El espectáculo finalizó con la presentación de las tan celebradas "fotografías animadadas por medio del "kinematógrafo". Esta exhibición gusto sin duda y fue aplaudida como lo fueron también los otros números del programa, pero no produjo todo el efecto que podía: los cuadros eran de tamaño sobrado reducido y faltos de luz y de fijeza muchos de ellos, debido todo, según parece, a que por no poderse disponer de un potente foco eléctrico hubo de echarse mano de luz Drumont, y a que el foco lumínico no pudo colocarse a la distancia conveniente por no permitirlo las reducidas dimensiones del escenario.
Las vistas fotográficas presentadas por medio del "Cinematógrafo" causan una completa ilusión de la realidad; algunos cuadros llamaron mucho la atención, sobre todo la reproducción de la Danza Serpentina, pero merece la mayor censura el que se exhibiera alguno más que li¡bre, obsceno. Abusar de la buena fe con que un público decente y de buenas costumbres, acude confiado a un espectáculo sin sospechar que se le pueda escandalizar con exhibiciones indecorosas, es altamente reprobable e indigno, y por tanto es de esperar que en lo sucesivo se corresponda más dignamente al favor que el público dispensa a los espectáculos que se presentan en nuestros teatros."

imatge: Danse Serpentine, un de les "fotografies animades" que s'hi van projectar.

:::: NOU GRUP DE FACEBOOK DE LA MOSTRA DE CINEMA DE MATARÓ ::::

2009-08-16T16:05:00.000+02:00

La maquinària de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró es comença a engegar.
Molt aviat podrem avançar les dates i alguna notícia més.

Aquest grup deixarà d'estar actiu aviat perquè hem encetat una nova pàgina molt més dinàmica i interactiva a Facebook:
http://www.facebook.com/home.php?#/pages/Mostra-de-Cinema-de-Mataro/80789127694?ref=ts

Us convidem a que us apunteu allà si voleu estar al dia de les novetats de la Mostra d'enguany.

Les pelis de la Mostra al món - Febrer

2009-02-28T08:00:00.006+01:00

Aquests són els premis obtinguts recentment per les pel·lícules projectades a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró:

Vals Con Bashir:
-César a la Millor pel·lícula estrangera.

La Clase:
-Millor pel·lícula estrangera als independents Spirit Awards.
-César al Millor Guió adaptat.
-Nominació a l'oscar a la Millor pel·lícula estrangera

Recordeu també que 4 meses 3 semanas y 2 días va resultar guanyadora del Goya a la Millor pel·lícula Europea. Aquesta cinta romanesa va ser l'encarregada d'inaugurar la Mostra del 2007.

Les pelis de la Mostra al món - Gener

2009-01-30T08:00:00.004+01:00

Aquests són els premis obtinguts recentment per les pel·lícules projectades a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró:

El cant dels ocells:
-Tres premis Gaudí: Millor pel·lícula, millor director i millor fotografia. ENHORABONA!!!
-S'exhibeix al Festival de Rotterdam en una mini-retrospectiva dedicada a Albert Serra.
-Estrena exitosa a París amb 11 copies (més del triple que còpies que les distribuides a Catalunya).

Vals Con Bashir:
-Globus d'or a la Millor pel·lícula de parla no anglesa.
-Nominació a l'Oscar a la Millor pel·lícula de parla no anglesa.

La Clase:
-Nominació a l'Oscar a la Millor pel·lícula de parla no anglesa.

La Mostra de Cinema de Mataró ja va recolzar El cant dels ocells distingida ara amb 3 premis Gaudí

2009-01-20T17:34:00.003+01:00

Un cop més la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors al costat del cinema que val la pena. A la passada edició vam incloure dues pel·lícules catalanes de nova fornada: Pas a Nivel i El cant dels Ocells. Aquesta darrera ha estat la gran triomfadora dels recent concedits Premis Gaudí. La cinta d'Albert Serra ha guanyat els premis a la millor pel·lícula, director i fotografia!!!

Notícia de L'avui: "El cant dels ocells' triomfa als Premis Gaudí"

El cant dels ocells i Vicky Cristina Barcelona han estat les grans guanyadores de la primera edició dels premis Gaudí, atorgats per la nova Acadèmia del Cinema Català. La pel·lícula d’Albert Serra es va endur els premis a la millor pel·lícula en llengua catalana, director i fotografia, mentre que el film de Woody Allen rodat a Barcelona es va endur els premis al millor film en llengua no catalana, actriu secundària (Penélope Cruz) i música original. Albert Serra va agrair l’atreviment de l’Acadèmia per premiar el seu film, una proposta artísticament arriscada, i va dedicar el premi a Televisió de Catalunya per donar suport a aquest tipus de cinema. Jaume Roures, per la seva banda, que també va recollir el premi a la millor pel·lícula europea per Camino, de Javier Fesser, va afirmar en rebre el premi: “La manera de fer país és ser ambiciós, anar a tot arreu i no mirar-se el melic”.

Les dues principals candidates als premis Gaudí se’n van anar amb les mans buides a la majoria de categories. Forasters, de Ventura Pons, optava a deu premis i només es va imposar a millor actriu principal (Anna Lizaran), mentre que Bienvenido a Farewell-Gutman, de Xavi Puebla, va guanyar dos dels deu premis Gaudí a què optava: el de guió i actor secundari (per a Pep Anton Muñoz).

Pel que fa a la resta de premis d’interpretació, Jordi Dauder es va endur per sorpresa el premi al millor actor per Azaña, film on encarna el polític republicà que encara està pendent d’estrena comercial. Penélope Cruz es va endur el Gaudí a la millor actriu secundària per Vicky Cristina Barcelona. Absent a la cerimònia, el premi el va recollir –un cop més– Jaume Roures. Pep Anton Muñoz es va endur el guardó al millor actor secundari pel seu paper a Bienvenido a Farewell-Gutmann.

El grup de música Giulia i Los Tellarini va rebre l’encàrrec de fer la música de Vicky... després de deixar una maqueta a l’hotel de Woody Allen. Des d’ahir, són també els guanyadors del primer Gaudí a la música original.

Albert Solé es va endur el premi al millor documental per Bucarest, la memòria perduda, sobre el seu pare, Jordi Solé Tura, a qui va dedicar el premi. El premi al llargmetratge d’animació Rovelló, un Nadal sense Noel va suposar un premi a un personatge emblemàtic de l’animació i la literatura infantil catalana. El Gaudí al millor curtmetratge va ser per a Mercè Sampietro, una actriu veterana que debuta en la direcció amb Turismo.

Pel que fa als anomenats premis tècnics, la fotografia va ser per a Neus Ollé i Jimmy Gimferrer pel seu esplèndid treball en blanc i negre d’El cant dels ocells. El premi al millor so va ser per al treball de Jaume Meléndez al film de terror Eskalofrio, que també va guanyar el premi als millors efectes especials. Filmax es va endur el premi a la millor direcció artística (Alain Bainée) i al millor muntatge (Jaume Martí) per Transsiberian.

Cerimònia àgil
La cerimònia i la transmissió que en va fer Televisió de Catalunya, sense escatimar mitjans, va respondre a les expectatives que havia fet Mònica Terribas quan es van presentar els premis, que va garantir tot el suport de TVC als Gaudí. Clara Segura va fer de conductora i va posar petites notes d’humor a una cerimònia força àgil, amb 19 premis i mitja dotzena d’actuacions: el claqué i percussió de Camut Band, els gags del pallasso Monti, De Mortimers picant-se rítmicament amb les mans diferents parts del cos... El moment més hilarant va ser quan un petit ramat d’ovelles van aparèixer al glamurós ambient i va donar sentit literal a la frase que es diuen els actors per desitjar-se sort, “molta merda”.

Entre els que van lliurar premis hi va haver actors de diferents generacions: Sergi López, Santi Millán, Mercè Sampietro, Josep M. Pou, Laia Marull, J.A. Bayona, Eva Santolaria, Lluís Homar, Roger Coma, Carme Elias, Fernando Guillén, Assumpta Serna... I la majoria de premiats van recollir personalment els premis, un altre punt a favor per anotar en el compte de la nova Acadèmia del Cinema Català, que també va convocar a l’Estudi 1 de Televisió de Catalunya les principals autoritats del país: el president de la Generalitat, José Montilla; el president del Parlament, Ernest Benach; l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i altres autoritats. Tota la professió i els polítics van ser presents al naixement dels premis Gaudí.

Les pelis de la Mostra al món - Desembre

2008-12-30T08:00:00.001+01:00

Notícies recents relacionades amb les pel·lícules projectades a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró:

El cant dels ocells
-Estrena oficialment en 4 sales de tot el país a les ciutats de Barcelona, Girona i Madrid.
-Nominat a tres premis Gaudí: Millor pel·lícula en llengua catalana, millor director i millor fotografia

Vals Con Bashir:
-Festival de Gijón: Premi del Jurat jove i millor direcció artística.
-Premis Acadèmia Arts Europea: Millor banda sonora.
-Premi de l'Associació de crítics de Los Angeles.
-Premi especial del jurat al festival de Tallin
-Premi al millor director al festival de cinema experimental de Tokyo
-Premi del públic del Festival de cinema de Varsòvia
-Nominació als GLOBUS D'OR a Millor pel·lícula estrangera.

Déjame entrar:
-Premi a la millor pel·lícula estrangera i al director més prometedor de l'Associació de crítics de Chicago.
-Premi del jurat del Fant-Asia (Montreal)
-Premi al millor director del festival de cinema fantàstic de Puchon.

Los próximos pasados: Ha despertat una polémica a Argentina que ha provocat la recuperació i restauració, finalment, dels murals de Siqueiros. Més informació aquí: http://www.jornada.unam.mx/2008/10/22/index.php?section=cultura&article=a03n1cul&partner=rss
http://adncultura.lanacion.com.ar/nota.asp?nota_id=1061786
A la foto Lorena Muñoz, la directora del film, i la presidenta d'Argentina el dia de l'obertura dels contenidors amb les pintures de Siqueiros.

La clase:
-S'estrena ja aquest proper gener.
-Nominada a la Millor pel·lícula estrangera dels Spirit Awards.

Blindness/A ciegas:
-Granota de Plata del festival de Lodz

Estômago:
-Pel·lícula inaugural del III Festival de Cinema brasiler de Barcelona.

El curt '18 segundos' guanya la XII Mostra de Curtmetratges

2008-12-08T12:59:00.000+01:00

El curt '18 segundos' guanya la XII Mostra de Curtmetratges.

El primer premi TCM Audiovisual/EUPM recau en el film 'Amor sin fin' de Javi Moreno
per J. V. - fotos A. C. - 01/12/2008 18:45

El curtmetratge 18 segundos, de Bruno Zacharias i Miguel de Ocaso, ha estat el gran guanyador de la XII edició de la Mostra de Curtmetratges que s’ha celebrat en el marc de la XXX Mostra de Cinema de Nous Realitzadors. Padam, de José Manuel Carrasco, va quedar en segon lloc, mentre que Revolt of the mouses, de David Gen, es va fer amb el premi del públic. Aquests guardons estan valorats en 3000, 1200 i 600 euros respectivament. Els premiats han estat escollits entre els vuit curtmetratges finalistes, que s’han projectat abans de cada sessió. El concurs ha rebut aquest any un total de 146 films, 62 més que l’any passat.

La Mostra de Cinema de Nous Realitzadors va posar diumenge, dia 30, punt i final a una setmana de projeccions amb l’acte d’entrega de premis del concurs del curts, que aquest any ha estrenat com a novetat el Premi de Curtmetratges TCM Audiovisual, concedits a treballs realitzats per estudiants del Graduat en Mitjans Audiovisuals de la Politècnica. El curt Amor sin fin, de Javi Moreno, es va emportar el premi a la Creativitat, valorat en 600 euros; mentre que Jordi Aliberas es va endur el premi Tecnològic, valorat en 300 euros, pel seu curt Ànimes Lleugeres.

L’acte d’entrega dels premis va estar presidit pel regidor de Cultura, Sergi Penedès, i a presidenta de TCM Audiovisual, Alícia Romero, i va comptar amb un espectacle dels alumnes de l’Aula de Teatre basat en el musical de Cabaret. La clausura va incloure la projecció del film d’animació ‘Vals con Bashir’, d’Ari Folman. Després de la pel·lícula també es va poder veure, en primícia, el tràiler de la pel·lícula ‘Última Sessión’, que ha dirigit Francesc Páez i que ha estat rodada íntegrament a Mataró.

Presència del nou cinema català
Durant aquest darrer cap de setmana, la XXX Mostra de Nous Realitzadors també ha dedicat una jornada al nou cinema català, durant la qual es van projectat els films ‘Pas a nivell’ i ‘El cant dels ocells’. El director de ‘Pas a nivell’, Pere Vilà, va presentar personalmetn la pel·lícula, que es va projectar dissabte, dia 28 per la tarda al Teatre Monumental. Vilà va manifestar la seva “il·lusió” perquè festivals autòctons com la Mostra de Mataró projectin la seva pel·lícula i va reconèixer que es tracta d’un cinema díficil per a “un tipus de públic que no estigui adaptat a llenguatges diferents”. Vilà també va lamentar la manca d’interès general de les institucions per promocionar altres tipus de cinema català com el seu.

El mateix dia per la nit va ser Montse Triola, productora d’El cant dels ocells i una de les seves intèrprets, l’encarregada d’introduir als espectadors aquesta pel·lícula dirigida per Albert Serra. Triola va explicar algunes anècdotes del rodatge, que s’ha realitzat a indrets tan dispars com Fuerteventura o Islàndia, així com el mètode emprat per Serra per aconseguir la màxima espontaneïtat dels seus actors, que no són professionals.

Nous premis per VALS CON BASHIR

2008-11-30T13:18:00.001+01:00

Avui es projecta com a Clausura de la XXXa Mostra de Cinema el film israelí d'animació VALS CON BASHIR.
Aquesta cinta d'Ari Folman acaba d'obtenir dos premis al recent acabat Festival de Gijón (FIC Xixón08):
-Direcció artística
-Millor Pel·lícula segons el Jurat Jove.

Us convidem a veure avui aquesta pel·lícula que no s'estrenarà fins el febrer de 2009.

Diumenge 30, 19h. (Teatre Monumental)

2008-11-30T08:00:00.000+01:00

Vals con Bashir

Waltz with Bashir (Israel, 2008).

FITXA:

Director: Ari Folman

Producció: Ari Folman, Serge Lalou, Gerhard Meixner, Roman Paul i Yael Nahlieli

Guió: Ari Folman

Música: Max Richer

Muntatge: Feller Nili

Direcció artística: David Polonsky

Intèrprets: (veus) Ron Ben-Yisai, Ronny Dayag, Ari Folman, Dror Harazi i Ori Sivan.

Durada: 90 min

Web: www.waltzwithbashir.com

SINOPSI:

Ari va ingressar a l’exèrcit als 17 anys. El setembre de 1982 va arribar a l’oest de Beirut amb l’armada israeliana, just el dia en què va ser assassinat el president Bechir Yemayel, quan acabava d’ésser elegit. Quan va deixar la ciutat tres dies més tard, ja era una altra persona. Vint anys després, explica la seva història.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La pel·lícula és un documental animat a través de la tècnica de la rotoanimació (animació sobre imatges reals) sobre la matança de palestins a les ciutats de Sabra i Chatila. Segons el director, aquesta no és una pel·lícula política, sinó que vol convertir-se en la història personal d’uns soldats. Folman creu que l’animació és l’única manera d’explicar aquesta història de records, somnis, al·lucinacions i subconscients. El film compta amb testimonis reals dels soldats i explica els remordiments davant dels fets succeïts. Waltz with Bashir es va poder veure a la secció oficial de Cannes, ha guanyat 6 premis de l’Acadèmia de Cinema d’Israel i aspira a competir per l’Òscar al millor film de parla no anglesa.

EL DIRECTOR:

Ari Folman va néixer a Israel l’any 1962. Després d’acabar el servei militar i d’intentar fer la volta al món, va descobrir que la seva imaginació el podia portar pel camí del cinema i es va matricular a la universitat. Guionista de nombrosos films i episodis de televisió, es va inicar en la direcció el 1996 amb la pel·lícula Santa Clara que va guanyar el premi especial del jurat al festival de Karlovy Vary. Després va signar Made in Israel (2001) i, finalment, Waltz with Bashir.

Dissabte 29, 22h. (Teatre Monumental)

2008-11-29T11:00:00.000+01:00

El cant dels ocells

(Catalunya, 2008)

FITXA:

Director: Albert Serra

Guió: Albert Serra

Productors executius: Montse Triola

i Lluís Miñarro

Imatge: Neus Ollé i Jimmy Gimferrer

So: Joan Pons i Jordi Ribas

Muntatge: Àngel Martín

Direcció artística: Jimmy Gimferrer

Intèrprets: Lluís Serrat Masanellas, Lluís Serrat Batlle, Lluís Carbó, Montse Triola, Mark Peranson i Victòria Aragonès.

Durada: 99 m

SINOPSI:

L’obra neix de la inspiració d’un paràgraf de la Bíblia, que descriu el llegendari viatge dels tres Reis d’Orient cap el portal de Betlem, on acaba de néixer el Messies. Explica el director que ha intentat dur a terme un treball eteri i abstracte, i que per ell els tres personatges estan desposseïts de característiques psicològiques, per tal de recollir la seva idea de fer una pel·lícula religiosa i que per això s’ha imbuït de l’esperit dels retaules de l’antiguitat.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

El cant dels ocells, dirigida per Albert Serra, és una producció barcelonina de Luis Miñarro, amb guió del mateix Albert Serra. La fotografia és de Jimmy Gimferrer i Neus Ollé. La música, en clara referència al títol, és de Pau Casals. Amb la interpretació, d’actors no professionals, Lluís Carbó, Lluís Serrat Batlle, Lluís Serrat Masanelles, Montse Triola, i Mark Peranson. La pel·lícula va ser rodada a Islàndia, Fuerteventura i França, en localitzacions que el mateix director va buscar al Google Earth. S’ha pretès realitzar un cinema primitiu, fet amb la màxima senzillesa possible.

EL DIRECTOR:

Albert Serra neix a Banyoles l’any 1975. L’any 2001 funda la productora Andergraun Films. L’any 2002 escriu i dirigeix el seu primer llargmetratge, Crespià, the Film not the Village. Al 2003, escriu i produeix la peça teatral Setsuko, en homenatge a l’actriu fetitx de Yasujiro Ozu. El 2004, escriu Mi querido Bernard Berenson. La seva segona pel·lícula Honor de cavalleria (2006), va obtenir el Fipresci a la Biennale de Venècia i va ser presentada a Cannes, així com la seva tercera realització El cant dels ocells.

Dissabte 29, 19h. (Teatre Monumental)

2008-11-29T08:00:00.000+01:00

Pas a nivell

(Catalunya, 2007)

FITXA:

Director: Pere Vilà

Producció: Mar Vilà i Diego Rojas

Guió: Pere Vilà

Fotografia: Diego Dussuel

Muntatge: David Pérez

Intèrprets: Marc Homs, Mercè Compte, Joan Martí, Maite Buenafuente, Georgina Cardona, Cristina Cervià i Paula Vives.

Durada: 103 min

Format: 35mm

SINOPSI:

Marc és un noi que no sap com enfocar la seva vida un cop ha finalitzat la seva carrera universitària. Perdut en un mar de dubtes, acaba acceptant una curiosa feina en un poble turític on viu la seva àvia. La relació entre tots dos i una sobtada desgràcia faran que el noi comenci a prendre consciència de les seves decisions i iniciï el seu camí cap a la vida adulta.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Pas a nivell és la història d’una iniciació partint de la base dels nous adolescents, aquells joves que ja han superat la vintena, que han viscut sempre sota l’aixopluc dels pares, i que veuen com han de començar a caminar sols a la vida. Per rodar aquest film, Pere Vilà va comptar amb l’ajuda de la seva família, que va fer tot tipus de feines (producció, scripts, etc.) per poder-la acabar.

El director va començar a filmar traduint el guió en imatges i va aconseguir tres hores de pel·lícula. Segons comenta Vilà, va ser amb el procés d’edició de la pel·lícula que va acabar construint la història a través de les imatges filmades anteriorment, ja que va poder trencar la linealitat narrativa del seu guió.

La pel·lícula s’ha pogut veure als festivals de cinema de Donostia, de Gijón i de Tarragona. Actualment encara no té distribuïdora que l’estreni comercialment.

EL DIRECTOR:

Pere Vilà va estudiar cinema a la Universitat Calassanç de Barcelona. Allà va conèixer Joaquim Jordà, amb qui va col·laborar en l’escriptura d’alguns guions. L’any 2004 va guanyar un premi pel guió del curtmetratge Los peces del rio Leteo, que li va permetre la realització del curt i, més endavant, guanyar el premi al Millor curt que atorga la Fundació Elsa Peretti. Els diners d’aquest premi són els que han servit per finançar Pas a nivell.

Actualment Pere Vilà està preparant una sèrie de televisió.

2008-11-28T08:37:00.003+01:00

Presentació
Hamaca
Distribuïdora de videoart i media art.
Presentació a càrrec de Jaron Rowan

HAMACA és una entitat al servei d'autors i usuaris que té per objectiu incentivar la difusió de les obres presents al seu catàleg i generar un flux econòmic que reverteixi sobre la producció dels artistes. Amb aquesta finalitat s'ha creat hamacaonline on es poden consultar i seleccionar les obres de 120 dels artistes més importants que han treballat en l'Estat espanyol.

HAMACA és l'intermediari que facilita i incentiva la presència de les produccions videogràfiques actuals i històriques en les programacions nacionals i internacionals a més d'obrir mercat en els nous mitjans de comunicació i informació.

El projecte d'HAMACA és un projecte únic a tot l'estat espanyol i una de les poques distribuïdores que hi han en tot el món especialitzades en videoart i mediart.

Dijous 27, 22h. (Teatre Monumental)

2008-11-27T08:00:00.000+01:00

A ciegas

Blindness (Canadà-Brasil-Japó, 2008)

FITXA:

Director: Fernando Meirelles

Producció: Andrea Barata Ribeiro,

Niv Finchman, Sonoko Sakai

Guió: Don Mckellar

Música: Marco Antonio Guimarfes ( Utaki )

Muntatge: Daniel Rezende

Direcció artística: César Charlone

Intèrprets: Julianne Moore, Mark Ruffalo, Danny Glover, Gael Garcia Bernal, Alice Braga, Don McKellar i Sandra Oh.

Durada: 120 min

Web : www.blindness-themovie.com

Format: 35mm / color

SINOPSI:

Un home que condueix de la feina cap a casa queda repentinament cec. De mica en mica, totes les persones amb les quals s’ha creuat van perdent la vista repentinament i el pànic i la paranoia es va extenent entre la gent. Els afectats per aquesta estranya epidèmia són clausurats en un psiquiàtric abandonat. Allà, un grup de set persones iniciarà una fuga cap a una ciutat devastada on creuen que hi ha la seva darrera esperança.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La pel·lícula està basada en el llibre del Premi Nobel José Saramago Assaig sobre la ceguera. Durant molts anys Saramago havia rebutjat totes les propostes que li feien per portar el llibre a la pantalla. Deia que en ser un llibre violent sobre la degradació social no volia que caigués en mans equivocades. Don McKellar, el guionista, el va convèncer pel fet que no treballaven per un gran estudi i per tant, tindrien llibertat creativa. Aleshores Saramago va acceptar. El gran repte de traslladar el llibre a la pel·lícula és que els lectors, com la majoria de personatges del llibre, són cecs a tot excepte a allò que els explica la dona del metge, que és l’única que pot veure-hi. Al film, el punt de vista canvia perquè els espectadors es converteixen en vouyeristes de l’horror, com la dona del metge.

EL DIRECTOR:

Fernando Meirelles va néixer a Sfo Paulo l’any 1955. A la Universitat es va començar a interessar pel cinema i juntament amb uns amics va fundar la productora Olhar Eletrgnico, amb la qual va elaborar molts programes televisius. El 1997 va llegir la novel·la Ciudad de Dios i va fer el salt a la direcció. El film a ser presentat al Festival de Cannes i als Òscars. El seu segon film va ser l’adaptació de El jardinero fiel, que va aconseguir un Òscar. Blindness és la seva tercera pel·lícula.

Dimecres 26, 22h. (Foment Mataroní)

2008-11-26T05:00:00.000+01:00

Les amants réguliers

(França, 2005)

FITXA:

Director: Philippe Garrel

Guió: Philippe Garrel,

Marc Cholodenko i Arlette Langmann

Fotografia: Jean-Claude Vannier

Muntatge: François Collin i Philippe Garrel

Intèrprets: Louis Garrel, Clotilde Hesme, Éric Rulliat, Julien Lucas, Mathieu Jenet, Nicolas Bridet.

Durada: 178 min, blanc i negre

SINOPSI:

François, un jove i prometedor poeta, participa en la revolta dels carrers de París durant el maig del 68. Entre els fums i la confusió veu la bella Lilie, una jove estudiant que acabarà coneixent, un any després, en una festa a casa d’un amic. Entre ells naixerà l’amor que restaurarà la il·lusió després del desencant de la revolució perduda. El sexe, l’opi, la poesia i la pintura seran els nous territoris freqüentats pel nou grup de joves revolucionaris.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La llarga i misteriosa trajectòria cinematogràfica de Philippe Garrel viu, en aquest inici de mil·lenni un nou renaixement. El director gal, però, no ha deixat de practicar mai el seu estil críptic i contemplatiu. Però ara, amb el gran i unànime èxit de crítica i públic de Les amants réguliers, ha ascendit a l’olimp dels grans directors.

Garrel ha practicat, al llarg de la seva carrera, des de cinema aïllacionista fins al retrat de diferents passatges de la història mundial més recent. La parella, i la seva crisi, és el tema que més ha inquietat la seva pulsió cinematogràfica. Aquest tema també és present a Les amants réguliers combinat amb una revisió melangiosa del Maig del 68 francès que suposa una rèplica a Bernardo Bertolucci i la seva superficial Soñadores.

EL DIRECTOR:

Philippe Garrel (París, França, 1948) és una de les figures més independents del panorama cinematogràfic francès dels darrers 40 anys. És un descendent directe de la nouvelle vague però també està molt influenciat per Robert Bresson i Jean Eustache. Preocupat per les relacions de parella, la droga o la pròpia activitat cinematogràfica ha dirigit altres cintes com Le révelateur, Le lit de la vierge i Le berceau de Cristal.

Enguany ha presentat el seu darrer film: La frontière de l’Aube.

Dimarts 25, 22h. (Foment Mataroní)

2008-11-25T08:00:00.002+01:00

Weekend

(França, 1967)

FITXA:

Direcció: Jean-Luc Godard

Guió: Jean-Luc Godard

Intèrprets: Mirellie Darc, Jean Yanne, Jean-Pierre Kalfon, Yves Beneyton, Valerie Lagrange, Jean-Pierre Léayd, Juliet Berto, Anne Wiazembsky.

Fotografia: Raoul Coutard

Muntatge: Agnes Guillemot

So: René Levert

Durada: 105 min, color

Format: 35 mm

SINOPSI:

Una jove parella surt de casa per passar el cap de setmana al camp. Els espera un terrible embús que sembla més aviat un malson. En fugir-ne, enlloc de trobar-se al camp, es veuen involucrats en una guerra civil promoguda per revolucionaris, caníbals i assassins.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Els crèdits inicials ja donen una idea del que pot passar: "una pel·lícula trobada a la brossa". El film és una fàbula apocalítica, desencantada i satírica, narrada com si és tractés del viatge de dos Gullivers contemporanis i carrega de forma furibunda sobre el colapse de la societat occidental de finals dels anys seixanta: la societat de consum, la burgesia acomodada i el capitalisme. Rodada l'any 1967, anticipa en cert manera el que passaria l'any següent a les principals ciutats del món quan els joves descontents van sortir al carrer.

I com sempre en la cinematografia de Godard no podien faltar les referències al cinema, en un curiós diàleg on es discuteix entre el llenguatge literari i el llenguatge cinematogràfic. La pel·lícula és un autèntic calidoscopi que desborda imaginació i humor.

EL DIRECTOR:

Jean-Luc Godard (París, 1930) és considerat un dels directors més influents de la nouvelle vague, cultivant un cinema avantguardista i experimental respecte al muntatge que s'ha carateritzat per la seva irreverència i rebel·lia. Entre la seva extensa filmografia es poden destacar pel·lícules com À bout de souffle (1960), Pierrot le fou (1965), La Chinoise (1967) o més recentment Éloge de l'amour (2001).

Dilluns 24, 22h. (Foment Mataroní)

2008-11-24T08:00:00.001+01:00

Milou en Mayo

Milou en mai (França, 1989).

FITXA:

Director: Louise Malle

Guió: Louise Malle i Jean-Claude Carrière

Intèrprets: Michel Piccoli, Miou Miou, Michel Duchaussoy, Dominique Blanch, Harriet Walter, Bruno Carette, Françoise Berléand.

Fotografia: Renato Berta

Música: Stéphane Grappelli

Durada: 108 min, color

SINOPSI:

Amb els canvis del maig del 68 com a teló de fons, en una casa al camp una família es reuneix amb motiu de l’enterrament de l’àvia, que per les vagues, no es podrà fer.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Louis Malle es va mantenir, en el seu moment, allunyat dels convulsos esdeveniments lligats al Maig del 68. Va esperar més de 20 anys per oferir la seva peculiar mirada cap a aquell moment històric sense caure en la melangia que sí va afectar altres companys seus de l’anomenada Nouvelle vague. Malle, tot i ambientar Milou en Mayo en una casa aïllada, manté present l’ambient dels carrers o dels pobles del 68 a través de veus en off radiofòniques o per les consignes que repeteixen alguns dels protagonistes.

La revolució al film és interna: Milou ha de defensar la seva forma d’entendre el món contra la que li vol imposar la seva família, encapçalada per la seva conservadora i materialista filla, freda i sense escrúpols. Milou comptarà com a aliades la néta i la cunyada. Cal destacar també la gran partitura del violinista Stéphane Grappelli.

EL DIRECTOR:

Louis Malle (França, 1932-Los Angeles, 1995) és un dels membres més reputats de la Nouvelle vague. La majoria de crítics coincideixen a considerar-lo un dels directors més eclèctics de la seva generació. D’aquesta època destaquen films com Un ascensor para el cadalso, Fuego Fatuo o Viva Maria!

Malle també és un dels seus supervivents ja que ha aconseguit mantenir una digna trajectòria cinematogràfica catapultada internacionalment per títols com Lacombe Lucien, Herida o Vanya en la calle 42.

Diumenge 23, 22h. (Teatre Monumental)

2008-11-23T12:00:00.001+01:00

Déjame entrar

Låt den rätte komma in (Suècia, 2008)

FITXA:

Direcció: Tomas Alfredson

Guió: John Ajvide Lindqvist

Producció: John Nordling i Carl Molinder

Intèrprets: Kåre Hedebrant (Oskar), Lina Leandersson (Eli), Per Ragnar (Håkan), Henrik Dahl (Erik), Karin Bergquist (Yvonne), Peter Carlberg (Lacke), Ika Nord (Virginia), Mikael Rahm (Jocke), Anders T. Peedu (Morgan) i Pale Olofsson (Larry).

Fotografia: Hoyte Van Hoytema

Muntatge: Dino Jonsäter i Tomas Alfredson

Disseny de producció: Eva Norén

Música: Johan Söderqvist

Vestuari: Maria Strid

Durada: 114 min

Format: 35 mm / color

SINOPSI:

Oskar és un noi de 12 anys que pateix contínuament maltractaments dels seus companys de classe. Un dia coneix Eli, una nena de la seva mateixa edat. Però Eli és una nena misteriosa: és molt seriosa, és pàl·lida, només surt de nit i aparentment no li afecten les temporades de les gelades. Una sèrie de desaparicions i assassinats coincideixen amb la seva arribada.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

El film ha arrasat allà on ha anat. Premi a la Millor pel·lícula al Festival de Tribeca, Millor pel—lícula i Millor fotografia al Festival de Goteborg, i durant el darrer Festival de Sitges va rebre el Meliès d’Or. També compta amb un Meliès de Plata d’un festival suís.

El film, dirigit per Tomas Alfredson, recrea l’amistat i l’amor entre un nen solitari i assetjat d’un barri de les rodalies d’Estocolm i la seva veïna, una nena que es comporta d’una manera estranya i que resulta ser una vampira. Alfredson ha adaptat la novel·la de John Ajvide Lindqvist Déjame entrar per, a banda d’explicar una història de vampirs, aprofitar per mostrar el teló de fons de la Suècia més grisa, les dures condicions socials, la violència i l’assetjament dels anys 80.

Kare Hedebrant i Lina Leandersson protagonitzen aquesta història romàntica, amb violència, elements sobrenaturals i un desenllaç feliç, que passa durant l’hivern de 1982 en un suburbi d’Estocolm.

EL DIRECTOR:

Tomas Alfredson va néixer a Estocolm l’any 1965. Cineasta autodidacta, ha desenvolupat bona part de la seva carrera a la televisió i en publicitat al seu país natal. Let the right one in és el seu quart film després de Four Shades of Brown, que va guanyar nombrosos premis locals i internacionals.

Diumenge 23, 19h. (Teatre Monumental)

2008-11-23T08:00:00.001+01:00

Bajo Juárez. La ciudad devorando a sus hijas

(Mèxic, 2006)

FITXA:

Direcció: Alejandra Sánchez i José Antonio Cordero

Guió: Alejandra Sánchezi José Antonio Cordero

Fotografia: Erica Licea

Muntatge: Alejandra Sánchezi José Antonio Cordero

So: Rogelio Villanueva

Música: Tareke Ortiz

Web: www.bajojuarez.com

Durada: 97 min

Format: 35 mm / color

SINOPSI:

La història de Bajo Juarez es construeix seguint la trajectòria de Norma, una de les nombroses mares que han perdut una filla en aquell territori.El film recull el seu itinerari just després del descobriment del cadàver de la seva filla, amb el dolor i la ràbia en estat pur.

Després ens mostra, uns anys més tard, la transformació d'aquesta dona en una de les activistes més importants de Chihuahua, una veu que s'ha deixat escoltar reclamant justícia davant la impunitat de les autoritats que es fan còmplices per comissió o omissió dels nombrosos feminicidis que es produeixen a la ciutat mexicana.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Ciudad Juárez és una ciutat que es troba al costat de la frontera amb els Estats Units que ha vist créixer la seva població de forma descontrolada a causa de "las maquilas", les fàbriques de les grans multinacionals nord-americanes, on diàriament arriben milers de dones per treballar i intentar subsistir. Però Ciudad Juárez sobretot s'ha fet tràgicament cèlebre a causa dels nombrosos feminicidis comesos els últims anys, que han fet que s'escriguin centenars d'articles i fins i tot sigui part central d'una de les novel·les més importants que s'han escrit els últims anys, 2666 de Roberto Bolaño.

El documental dividit en cinc capítols segueix tant el pelegrinatge dolorós de les famílies de les víctimes reclamant justícia com la passivitat de les autoritats i la denúncia d'acusacions falses que han portat a la presó innocents acusats dels assassinats, gent de baixos recursos econòmics igual que les noies assassinades, víctimes de les víctimes.

Des d’una òptica molt crítica amb les autoritats mexicanes, el documental, que es va rodar entre 2001 i 2005, intenta oferir en paraules de la mateixa directora més claredat davant d'un procés complexe, però amb un mapa criminal que senyala que hi estan implicats fins i tot alts grups de poder i funcionaris.

ELS DIRECTORS:

Alejandra Sánchez (Chihuahua, Mèxic 1973) ha treballat com a realitzadora per programes de televisió. Bajo Juarez és la seva opera prima i amb ella ha guanyat el premi al millor documental als festivals de Chicago Latino Film Festival (2007) i CINESUL (2008).

José Antonio Cordero (Aguascalientes, Mèxic, 1971) és director de teatre, videoartista i documentalista. L’any 2002 va dirigir el documental La cuarta casa, un retrato de Elena Garró.

2008-11-22T14:02:00.001+01:00

Un fantàstic document de Francesc Páez sobre nous creadors o la descoberta de la ingenuïtat de la mirada compartida com a experiència col·lectiva.

Dissabte 22, 22h. (Teatre Monumental)

2008-11-22T12:00:00.002+01:00

Estómago(Brasil-Itàlia, 2007)

FITXA:

Director: Marcos Jorge

Guió: Lusa Silvestre,

Marcos Jorge.

Claudia Da Natividade i Fabrizio Donvito

basat en un argument de Lusa Silvestre i Marcos Jorge.

Producció: Claudia Da Natividade,

Fabrizio Donvito

Marco Cohen i Gabriele Muccino

Intèrprets: João Miguel (Raimundo Nonato), Fabiula Nascimiento (Iria), Carlo Briani (Giovanni), Babu Santana (Bujiú), Zeca Cenovicz (Zulmiro), Paulo Miklos (Etcétera), Jean Pierre Noher (Duque), Alexander Sil (Lino), Marcel Szymanski (Valtão), Sidy Correa (Bocazas) i Rodrigo Ferrarini (Flacucho).

Fotografia: Toca Seabra

Direcció artística: Jussara Perussol

Muntatge: Luca Alverdi

Música: Giovanni Venosta

Vestuari: Marisol Grossi

Durada: 112 min, color

SINOPSI:

El món es composa dels que mengen i els que són menjats. Raimundo Nonato ha trobat una via alternativa: es dedica a cuinar. Primer cuina en un bar, després en un restaurant italià i, anualment, a la presó. Però, com ha acabat a la presó?

Raimundo cuina mentre aprèn a defensar-se i descobreix una sèrie de normes que utilitzen el benefici propi: abans o després el cuiner també vol la seva ració i ningú millor que ell sap quines porcions són més bones.

Estómago és un conte per adults que tracta els temes del poder, el sexe i la gastronomia.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

El film de Marcos Jorge és una coproducció italo-brasilera que és tot un cant al bon menjar, a la nova cuina, a l’educació del paladar i que mostra el món culinari com una forma de tirar endavant. Joao Miguel interpreta Raimundo Nonato, i el segueixen actors com Carlo Briani o Fabiula Nascimento. Estómago és una bona pel·lícula, arriscada i divertida, que durant les seves dues hores de durada explica l’evolució des del punt de vista professional i personal de Raimundo i com aquest afrontarà els reptes que se li presenten. A molts els recordarà films com Un toque de canela o El Perfum per la seva fixació pel purisme en un dels plaers més bàsics com és el menjar i els olors. Marcos Jorge ha guanyat l’Espiga d’Or de la 53a Setmana Internacional de Cinema de Valladolid 2008 (Seminici) per decisió unànime del jurat. Així mateix, el protagonista del film, João Miguel, és premiat com a millor actor exaequo amb l’actor basc Unax Ugalde.

EL DIRECTOR:

Estómago és la primera pel·lícula del brasiler Marcos Jorge. Va estudiar periodisme a Brasil i cinema a Itàlia. La seves pel·lícules i vídeos han guanyat més de 50 premis internacionals. Les seves videoinstal·lacions han estat exhibides a França, Itàlia, Holanda i Japó. Ha dirigit documentals que han rebut bones crítiques com O Ateliê de Luzia i Brasil Rupestre. Tot i les seves incursions en el món del cinema, dels videoclips i dels documentals, és la seva faceta com a director d’anuncis publicitaris la més fructífera, en què ha treballat per a grans marques al Brasil i a tot el món, i ha guanyat importants premis com el Globo Networks “Professional of the Year” i dues medalles d’or a The New York Film Festival.

Dissabte 22, 19h. (Teatre Monumental)

2008-11-22T08:00:00.003+01:00

Los próximos pasados

(Argentina, 2007).

FITXA:

Directora: Lorena Muñoz

Guió: Lorena Muñoz

Fotografia: Iván Gierasinchuk

Muntatge: Alejandra Almirón i Benjamín Ávila

Investigació: Alejandra Grinspun

Web: www.losproximospasados.com.ar/

Durada: 85 min, color

SINOPSI:

Argentina, any 1933. L’artista plàstic mexicà David Alfaro Siqueiros pinta el mural Ejercicio plástico al soterrani de la mansió de Natalio Botana, un excèntric milionari argentí. L’obra roman fragmentada i tancada dins de cinc grans contenidors exposats a les inclemències del temps. Setanta anys després, la pel—lícula intenta reconstruir la història de la realització i destrucció d’aquesta singular obra mestra. Una fàbula sobre allò que ara ja no és res més que un passat proper.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

David Alfaro Siqueiros va pintar per la Quinta de los Granados de Natalio Botanas un impressionant fresc titulat Ejercicio plástico. La fama de la peça era tan gran que, mort el seu propietari, es va dividir en set parts per ser exhibida per tota l’Argentina en una mostra itinerant. Com a conseqüència d’una controvèrsia judicial, les distintes parts del mural es van dipositar en diversos contenidors fa 17 anys. Gràcies a la influència i gran èxit del documental Los próximos pasados, s’ha presentat un projecte d’expropiació del mural per tal de recuperar-lo i convertir-lo en patrimoni nacional argentí. Los próximos pasados ha estat guardonada amb dos premis Condor de plata, l’equivalent argentí dels Òscar, al millor guió i al millor documental i amb el
distingit premi FIPRESCI de la crítica internacional al Festival de Buenos Aires (BAFICI).

LA DIRECTORA:

Lorena Muñoz (Buenos Aires, Argentina, 1972) es va formar al Centro de Investigación en vídeo y cine de Buenos Aires. L’any 2000 va realitzar un postgrau cinematogràfic a l’Escuela internacional de Cine de San Antonio de los Baños de Cuba, de la qual també han sortit directors com Jaime Rosales i Benito Zambrano.Los próximos pasados és el seu segon documental després de Yo no sé qué me han hecho tus ojos

Mostra de Cinema 2008: El perquè de tot plegat

2008-11-21T12:00:00.003+01:00

La festa del cinema arriba novament a Mataró. Enguany, a més, celebrant una efemèride important com són els 30 anys d’història. Tres dècades de programació apassionada que, després d’una atenta revisió de les cintes projectades, permet apreciar l’evolució del cinema local i mundial. En aquest temps hem assistit des de la recuperació de les pel·lícules que no es van poder veure durant la dictadura fins la necessària repesca dels títols estrenats a Barcelona que no arribaven habitualment a les pantalles comercials del la ciutat (quan encara teníem cinemes urbans!). Així la Mostra es va crear un públic culte, fidel i conscienciat. I entusiasta, com la gent que la organitza.

Iniciat el segle XXI la Mostra va tornar a plantejar-se una nova mutació. Consolidada la temporada estable auspiciada pels cinemes Verdi i amb la possibilitat de recuperar títols imprescindibles en DVD (qui no se’n recorda del ja mític i malaguanyat videoclub IDEV) el gir era necessari si no imprescindible. Així va néixer la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors, un certamen amb vocació de reivindicar els nous creadors, locals i foranis, en un intent de discriminar positivament aquells qui, per nouvinguts, tenen menys possibilitats de fer-se ressò en les pantalles comercials o a la premsa. En aquests darrers anys hem assistit com a testimonis privilegiats a grans canvis cinematogràfics com l’estancament de les fórmules de Hollywood han provocat l’interès per noves cinematografies europees (Romania, Hongria, Escandinàvia...) o la ja imparable emergència dels mercats de l’extrem orient (Hong Kong i Corea del sud, com les grans potències i les cinematografies petites però interessants de Tailàndia, Japó o Filipines). Ja a l’horitzó comença a entrellucar-se el gegant africà que, esperem, ens portarà moltes sorpreses cinèfiles. Molts d’aquests fenòmens han desfilat per la sempre present pantalla del Teatre Monumental, testimoni pacient d’aquest signes dels temps culturals.

Els programes de compartició d’arxius en xarxa i els populars Home cinema són el nou camp de batalla de la Mostra, de tots els festivals en particular i dels audiovisuals en general. Els programes P2P -no entrarem en valoracions sobre la pirateria o el discursos del “qui roba a qui”- has permès l’accés a filmografies recòndites o a cintes que eren ignorades per les distribuïdores però també han fet mal difonent (quasi sempre amb poca o nefasta qualitat) alguns títols abans d’arribar la gran pantalla. Per la seva banda, el cinema a casa apel·la a les comoditats de mirar pel·lícules a casa (gràcies també a la poca qualitat dels cineplex o multisales escampats pel país). Tots dos fenòmens es poden combatre amb la projecció en primícia de pel·lícules a les que encara no es pot accedir en cap altre format de qualitat.

Una opció que s’han proposat moltes institucions i Ajuntaments, en col·laboració amb les distribuïdores, tal i com demostra l’auge en els darrers anys de festivals i festivalets de tota mena d’especialitats. Un tercera via que podria donar fruits en el futur en el suposat cas que totes les mostres s’unissin per fer front a la fragmentada i capriciosa distribució cinematogràfica espanyola (que encara ens nega l’estrena de films tan esperats com les darreres pel·lícules de pesos pesats com Francis Ford Coppola, Wong Kar-Wai o Gus van Sant).

Serveixin aquestes pinzellades de la història i el més rabiós present de la Mostra de cinema per entendre que cal, com a espectadors, canviar la mentalitat i prendre consciència de que els camins per acostar-se al cinema actual són diversos. Les 9 pel·lícules que es presenten, així com els curts programats, proposen diferents itineraris per conèixer un món que es transforma de la mateixa manera que ho fa el cinema.

Divendres 21, 22h. (Teatre Monumental)

2008-11-21T08:30:00.000+01:00

La clase

Entre les murs (França, 2008).

FITXA:

Director: Laurent Cantet

Guió: Laurent Cantet

François Bégaudeau i Robin Campillo

inspirat en la novel·la “Entre les murs” de François Bégaudeau.

Producció: Carole Scotta

Caroline Benjo

Barbara Letellier i Simon Arnal

Intèrprets: François Bégaudeau (François), Vincent Caire, Olivier Dupeyron, Patrick Dureuil, Frédéric Faujas, Laura Basqueda, Juliette Demaille, Dalla Doucoure, Esmeralda Ouertani i Franck Keïta.

Fotografia: Pierre Milon

Muntatge: Robin Campillo

Vestuari: Marie Le Garrec

Durada: 128 min, color

SINOPSI:

S’inicia un nou curs en un institut situat en un barri conflictiu de França. En François és professor i està ple de bones intencions i preparat, com el seus companys, per oferir una bona educació que faci front al desencís.

Les cultures i les actituds s’enfronten a l’aula, com si fos un microcosmos de la França d’avui.Els adolescents són divertits i estimulants, però poden tallar d’arrel l’entusiasme d’un professor.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La pel·lícula ha guanyat la Palma d’or al Festival de Cannes de 2008. La clase (Entre les murs) és un drama de producció francesa de 124 minuts de durada, dirigit per Laurent Cantet. Amb guió del mateix Cantet, de François Bégaudeau i de Robin Campillo sobre una novel·la de François Bégaudeau, el qual també interpreta com a actor principal el professor François, recull les seves experiències personals. La resta d’actors són alumnes d’un institut francès que s’interpreten a ells mateixos. El director explica que la pel·lícula recull la vida d’una comunitat de vint-i-cinc persones que no han escollit estar juntes, però que treballaran entre quatre parets durant tot l’any escolar, aportant el seu propi món, cultura i conflictes dins els murs de la classe.

EL DIRECTOR:

Laurent Cantet, nascut a França l’any 1961 , va dirigir Recursos humanos l’any 1999, que va obtenir el Premi Nous Directors del Festival de San Sebastián, i també el Cèsar a la Millor Primera Pel·lícula. Després dirigirà El empleo del tiempo el 2001, que va obtenir el Lleó d’Or a Venècia. L’any 2005 va realitzar Hacia el sur. És un dels directors francesos novells més reconeguts atesa la qualitat indubtable de la seva obra.

Ja tenim Web!!!

2008-11-20T18:59:00.000+01:00

Finalment aquesta és la web de la XXXa Mostra!

http://cultura.mataro.cat/mostracinema/

La Mostra a Robafaves!!!

2008-11-20T18:34:00.000+01:00

Ja només falta un dia per la inauguració de la XXXa Mostra de Cinema de Nous Realitzadors... Serà demà amb la superestrena de LA CLASE de Laurent Cantet. Una institució de Mataró com Robafaves també s'ha unit a nosaltres per celebrar-ho...
Han dissenyat un aparedor vinculat a les dues pel·lícules basades en llibres editades al nostra país: A CIEGAS (basat en la novel·la original Ensayo sobre la ceguera de Saramago) i Déjame entrar (novel·la d'homònim títol escrita per Ajvide Linqvist)...

Us esperem demà al teatre Monumental!!!

La MOSTRA ja ha arribat als carrers

2008-11-18T12:15:00.001+01:00

Els cartells que ha dissenyat en Jordi Navarro ja volten pels carrers de Mataró!!!

2008-11-12T14:40:00.001+01:00

XXXa MOSTRA DE CINEMA DE NOUS REALITZADORS DE MATARÓ.

La mostra de cinema nous realitzadors torna a omplir de bon cinema la pantalla del Teatre Monumental. El certamen tindrà lloc entre els dies 21 i 30 de novembre i presenta un recull de propostes que pretenen donar una visió conjunta de l’estat del cinema actual.

Una de les pel•lícules que més destaca de tota la programació és la que s’exhibirà el dia de la seva inauguració. Es tracta del film francès LA CLASSE, la darrera palma d’or del Festival de Cinema de Cannes. Dirigida pel sempre compromès Laurent Cantet, la pel•lícula intenta copsar el dia a dia en una classe de secundària d’un institut situat a la perifèria de París.

Dins de la línia compromesa, desenvolupada en els darrers anys per la Mostra trobem dues cintes documentals que reflecteixen aspectes curiosos o injustos del món contemporani. Per un costat tenim BAJO JUÁREZ, un documental mexicà que intenta explica el que està passant a Ciudad Juárez, situada a la zona fronterera amb Estats Units. Diversos testimonis són convocats per il•luminar els casos de feminicidis i violència contra les dones. L’altre documental, LOS PRÓXIMOS PASADOS, denuncia l’abandonament d’unes pintures del muralista David Alfaro Siqueiros.

El nou cinema català pertanyent a l’anomenada “connexió Girona” també serà present a la Mostra. En una mateixa jornada podrem veure dos dels títols claus com PAS A NIVELL, cinta que explica el malestar indefinit d’un jove de comarques que no sap què fer amb la seva vida. Per l’altra tenim la pel•lícula catalana més aclamada en els festivals: EL CANT DELS OCELLS D’Albert Serra. Es tracta d’una visió personal del Camí que van fer els reis mags fins arribar al pessebre.. La cinta està rodada a mig espectacular escenaris de Catalunya, Las Palmas i Islàndia.

El cinema més mediàtic està representat per BLINDNES/A CIEGAS una cinta realitzada pel brasiler Fernando Meirelle, autor de CIUDAD DE DIOS, que està basada en l’ENSAYO SOBRE LA CEGUERA de Saramago. Procedeixen del festival de Valladolid, on ha aconseguit l’espiga d’or a la millor pel•lícula trobem ESTÓMAGO, una pel•lícula sobre com els secrets de la cuina poden ajudar un home a complir la seva venjança.

El cinema de gènere fantàstic, poc cultivat a la Mostra, estarà present amb DÉJAME ENTRAR la que ha estat considerada la millor pel•lícula de terror europea del 2008. Es tracta d’una cinta de vampirs sueca que explica una tendra relació entre un adolescent problemàtic i una vampira. El film triat per cloure la mostra ha estat VALS CON BASHIR, una pel•lícula d’animació sobre el conflicte bèl•lic entre Israel i el Líban. Una pel•lícula que ha guanyat sis premis de l’Acadèmia israeliana i és una de les fermes candidates als oscar com a la millor pel•lícula de parla no anglesa.

Però a la Mostra també hi ha lloc pel record. En aquesta XXXa edició es farà una revisió del Maig del 68 des d’una perspectiva més critica. Es projectar Week-End de Godard, una pel•lícula premonició de la revolta parisenca produïda un any després. La resta de films compten amb més distància respecte els fets. Per un costat MiLOU EN MAYO de Louis Malle, que explica com es va viure la revolta fora de París. Les Amants Reguliers, de Phillipe Garrel completa el trio referent al maig del 68. Es tracta d’una àcida visió sobre l’època i les conseqüències posteriors.

Els curtmetrages seran presents també en dues competicions diferents. L’oficial que premia el curts de tota la península, que en aquesta ocasió s’han presentat més de 140 i una altra categoria per als curts locals presentats per L’Escula Universitària Politècnica.

El suport als joves creadors també es farà a través d’unes jornades sobre videocreació organitzades per Can Xalant i el col•lectiu Hamaca, especialitzat en distribució d’art per la xarxa.

Avenç Mostra de Cinema de Mataró 08

2008-11-07T14:39:00.001+01:00

La 30a Mostra de Cinema de Nous Realitzadors s’inaugurarà

el 21 de novembre amb el film “La clase” del director

francès Laurent Cantet, que va guanyar la Palma

d’Or al Festival de Cinema de Cannes (França). Els espectadors

podran veure aquesta pel·lícula centrada en una escola

de París, a mig camí entre la ficció i el documental, abans de

la seva estrena comercial. La programació està formada per 9

pel·lícules entre les quals hi ha “Pas a nivell” del català Pere

Vilà, el film brasiler “Estómago”, “Déjame entrar” de Thomas

Alfredson, “Los próximos pasados” de l’argentina Lorena

Muñoz i el film mexicà “Bajo Juárez. La ciudad devorando a

sus hijas”. El títol que tancarà la 30a Mostra de Cinema serà

“Vals con Bashir”, un film d’animació que s’ha produït entre

França, Israel i Alemanya que explica la vida d’un adolescent

després de la guerra del Líban de 1982.

Abans de la projecció dels films seleccionats, que es podran

veure del 21 al 30 de novembre, es projectaran dos curts. En

primer lloc, els espectadors podran veure curtmetratges realitzats

per estudiants de l’Escola Universitària Politècnica de

Mataró (EUPM) i després creacions participants en la 12a

Mostra de Curtmetratges. Aquests darrers opten a tres premis,

dos atorgats pel jurat i un pel públic. Mitja hora abans de l’inici

de cada sessió, a les 19 i a les 22 h, també es podrà prendre un

cafè al vestíbul on es presentarà cada pel·lícula. El preu de les

entrades és de 5,50 euros i també hi ha la possibilitat d’adquirir

l’abonament per a 5 sessions que té un cost de 17,50 euros.

Com a activitat complementària els dies 24, 25 i 26 de novembre

el Foment Mataroní projectarà films relacionats amb els 40

anys del Maig del 68

2008-10-29T17:17:00.004+01:00

La guanyadora de la Palma d’Or de Cannes obrirà la Mostra de Cinema
‘La clase’, el film francès de Laurent Cantet, inaugurarà la XXXa edició del certamen el dia 21 de novembre

per V. B.

La Mostra de Cinema de Nous Realitzadors, que enguany celebra la seva XXXa edició, s’inaugurarà amb un dels films més destacats de la temporada. Es tracta de La clase, del director francès Laurent Cantet, que va guanyar la Palma d’Or a la darrera edició del Festival de Cannes. Segons han anunciat els organitzadors de la Mostra a través del seu grup de Facebook, la pel·lícula es projectarà el dia 21 de novembre, abans de la seva estrena comercial.

A mig camí entre el documental i la ficció, La clase està protagonitzada per un professor de francès (François Bégaudeau) d’una escola ubicada en una Zona d’Educació Prioritària (ZEP) de París, integrada per alumnes d’orígens geogràfics, lingüístics i socials molt variats. El film s’endinsa en el microcosmos escolar de la conflictiva perifèria de la capital francesa, amb un mestre disposat a establir “batalles” verbals amb els seus alumnes per incentivar-los a conèixer millor el món on viuen. La pel·lícula està basada en una novel·la semi-autobiogràfica en què el propi actor principal del film, François Bégaudeau, explica la seva experiència com a professor de literatura en un institut de París. Tot i que ha estat amb La clase quan ha aconseguit més ressò, la trajectòria de Laurent Cantet (1961) destaca especialment per dos films, El empleo del tiempo, que es va endur el Lleó a la secció Cinema del Present al festival de Venecia 2001, i Hacia el sur (2005), que també va aconseguir un premi al festival italià, en aquest cas al millor actor revelació.

L’organització anunciarà properament el conjunt de pel·lícules que integraran el cartell de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors, que aquest 2008 compleix 30 anys, i que se celebrarà entre el 21 i el 30 de novembre al Teatre Monumental.

Fotografies de l'entrega de premis i clausura

2007-11-28T13:13:00.000+01:00

Dos moments de la tertúlia prèvia a la projecció de Buda explotó por vergüenza, a càrrec de Luz Garcia, membre de la Comissió de Cinema.

La cerimònia d'entrega de premis, a càrrec dels alumnes de l'Aula de Teatre, va convertir el teatre Monumental en el laboratori del doctor Frankenstein. Els premis els van entregar Jacint Fornols, de la Comissió de Cinema, i el regidor Sergi Penedès.

El director i guionista del curt Benelux, Gonzalo Munilla, recull el segon premi de la XI Mostra de Curtmetratges.

Sergi Pérez, director i guionista de Vestido nuevo, guanyador del primer premi del certamen.

Recull de premsa

2007-11-26T14:55:00.000+01:00

Notícies aparegudes a diversos mitjans sobre el darrer cap de setmana i l'entrega de premis:

'Vestido nuevo' i 'Benelux', guanyadors de la XI Mostra de Curtmetratges. Capgròs

Sergi Pérez s'emporta el primer premi de la XI Mostra de Curtmetratges. El Tot Mataró.

L’últim cap de setmana de la Mostra de Cinema. El Tot Mataró.

La Mostra de Cinema encara el tram final confiant en duplicar públic. Capgròs

Dia 8: Buda explotó por vergüenza

2007-11-25T15:36:00.000+01:00

Buda explotó por vergüenza
Iran, 2007

DIUMENGE 25, A LES 19H.

FITXA:
Directora: Hana Makhmalbaf
Guió: Marziyeh Meshkini
Fotografia: Ostad Ali
Muntatge: Mastaneh Mohajer
Intèrprets: Nikbakht Noruz, Abdolali Hoseinali, Abbas Alijome
Durada: 81 minuts

SINOPSI:

Sota l’estàtua del Buda que van destruir els talibans encara viuen milers de famílies. Baktay, una nena afganesa de sis anys, és incitada a anar a l’escola per un nen veí, que llegeix en veu alta l’alfabet davant de la cova que és casa seva. De camí a l’escola, és assetjada per uns nens que juguen de forma cruel. Són el reflex de la societat tan violenta que els rodeja. Els nens pretenen lapidar Baktay, destruir-la com al Buda o disparar contra ella com van fer els americans en el laberint de les coves. Serà capaç Baktay de superar aquests obstacles per poder aprendre els alfabets en la seva llengua?.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La pel·lícula va obtenir el premi Especial del Jurat del Festival de Sant Sebastià de 2007, presidit per Paul Auster.

La família Makhmalbaf gairebé al complet participa de l’aventura d’aquesta pel·lícula. El pare de la directora, Abbas Kiarostami, ha format com a professor de cinema els seus fills. La mare firma el guió de la pel·lícula i el germà de Hana n’és el productor. Es tracta d’una producció quasi familiar i amb pocs mitjans, rodada a l’Afganistan. Va ser el 2001 quan els talibans van fer explotar les antigues estàtues gegantesques de Buda, i no han transcorregut ni sis anys, quan, en aquest 2007, Hana Makhmalbaf ha filmat aquesta senzilla i absolutament colpidora història que evidencia amb la seva narrativa essencial la veritable situació del país.

La pel·lícula és un cant d’esperança: la de tots, desitjant que l’Afganistan s’ompli de nens i nenes que, com la protagonista, es mantenen imbatibles i avancen siguin quines siguin les dificultats. I aquesta nena de sis anys en pateix moltes.

EL DIRECTOR:

Hana Makhmalbaf (Teheran, Iran, 1988) és una jove de poc més de divuit anys que pertany a una reconeguda família de cineastes (filla de Mohsen Makhmalbaf i germana de Samira Makhmalbaf). El seu primer curt, The Day my Aunt Was III, es va presentar al Festival de Locarno de 1997, quan Hana només tenia nou anys. Als catorze va realitzar el documental Joy of Madness, que tractava del rodatge de la pel·lícula de la seva germana At Five in the Afternoon, i als 15 anys va publicar el seu primer llibre de poesia, Visa for One Moment. Buda explotó por vergüenza és el seu primer llargmetratge de ficció.

Dia 7. Sessió doble: Lucio i Irina Palm

2007-11-24T13:41:00.000+01:00

Lucio (més informació al post anterior: Article d'El País)
Espanya, 2007

DISSABTE 24, A LES 18H.

FITXA:
Directors: Aitor Arregi i Jose Mari Orreaga
Guió: Aitor Arregi i Jose Mari Orreaga
Fotografia: Javi Agirre
Muntatge: Raúl López
Participants: Lucio Urtubia, Anne Urtubia, Pili Urtubia, Satur Urtubia, Thierry Fagart Evelyn Mesquida, Roland Dumas i Germinal García.
Durada: 93 min, Color

SINOPSI:

Lucio Urtubia viu a París. Ha estat testimoni i part activa d’esdeveniments històrics com el Maig del 1968, l’alçament de Fidel Castro o la lluita antifranquista. Però, sens dubte, el seu gran moment es va produir a mitjan anys setanta, quan va aparèixer a tota la premsa internacional convertit en el “lladre bo” o “el Zorro Basc”. El motiu d’aquesta fama va ser la falsificació de traveller checks de Citibank (més de 20 millions d’euros de l’època) per invertir-los en causes justes.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Lucio explica la història de l’anarquista Basc Lucio Urtubia, un home que, sense deixar la seva feina com a paleta, va aconseguir robar al First National Bank (l’actual Citibank) més de 3.000 milions de pessetes amb l’objectiu de finançar el moviment llibertari a tot el món. Com a conseqüència d’aquesta acció ha estat en cerca i captura en cinc ocasions per diversos tribunals i perseguit per la CIA.

Però aquest fet no és l’única fita a la vida de Lucio. També va ser un dels protagonistes de la revolta estudiantil del Maig del 68, ha estat contrabandista i va lluitar frec a frec amb el Ché o Eldridge Cleaver, un dels líders dels Panteres Negres. La seva llarga i intensa vida ha estat recollida en el llibre de memòries El anarquista irreductible, i ara ha estat portada al cinema amb Lucio, un documental que barreja entrevistes, imatges d’arxiu i reconstruccions històriques seleccionades entre més de 80 hores de gravació.

ELS DIRECTORS:

Aitor Arregi (Oñati) ha dirigit els documentals d’animació Glup (2004), nominat als premis Goya, i Cristóbal Molón (2006). Ha treballat també com a guionista televisiu a ETB1. Jose Mari Orreaga (Ordizia) ha escrit i dirigit, entre altres, els curtmetratges Tercero B i Sintonía, a banda de ser coguionista i codirector del llarg d’animació Supertramps.

Irina Palm
Bélgica, Alemania, Luxemburgo, Reino Unido i Francia, 2007

DISSABTE 24 A LES 22H.

FITXA:
Director: Sam Garbarski
Guió: Martin Herron i Philippe
Fotografia: Christophe Beaucarne
Muntatge: Ludo Troch
Intèrprets: Marianne Faithfull (Maggie), Miki Manojlovic (Miki), Kevin Bishop (Tom), Siobhán Hewlett (Sarah), Dorka Gryllus (Luisa), Jenny Agutter (Jane), Corey Burke (Olly), Meg Wynn-Owen (Julia), Susan Hitch (Beth), Flip Webster (Edith).
Durada: 103 minuts

SINOPSI:

Maggie, una dona de mitjana edat, ha d’aconseguir diners per pagar el tractament que li cal al seu nét. Després de diversos fracassos buscant feina, Maggie troba la seva oportunitat en un sex-shop treballant sota el pseudònim d’Irina Palm. La seva doble vida no trigarà a cridar l’atenció de les seves amigues i veïnes, unes veritables tafaneres. Maggie haurà d’enfrontar-se a la hipocresia provinciana, a més de posar en dubte la seva moral. Amb el cap ben alt, la simpàtica Irina Palm potser trobarà quelcom més que l’amor de la seva família.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Aquesta coproducció europea interpretada per la cantant Marianne Faithfull (que fa poc es va poder veure en un petit paper a la Maria Antonieta dirigida per Sofia Coppola), es va emportar més d’una ovació en el passat Festival de Berlín, on partia com una de les preferides per part de la crítica per emportar-se l’Ós d’Or.

Rodada en escenaris rurals de Londres, Irina Palm explica la baixada als inferns d’una simpàtica àvia que decideix dedicar-se a la prostitució “manual” per salvar la vida del seu nét. El que pot semblar una història lacrimògena, deriva cap al terreny de la comèdia, fet pel qual la pel·lícula ha estat comparada amb a la tragicomèdia Full Monty.

Irina Palm ha estat definida com una excel·lent, original i profundament reveladora pel·lícula que parla de les aparences i les falses moralitats d’una manera àcida i simpàtica.

EL DIRECTOR:

Sam Garbarski (Planegg, Alemanya, 1948). Actor, guionista i director, Garbarski va debutar com a realitzador de llargmentratges amb Le tango des Rashevski, tot i que anteriorment ha havia dirigit alguns curtmetratges i molts anuncis. Garbarski és el fundador de l’agència de publicitat Garbarski Euro RSCG. Irina Palm és el seu segon film.

Lucio a El PAIS

2007-11-24T11:54:00.000+01:00

El albañil que estafó al mayor banco del mundo

Casi analfabeto y anarquista, el navarro Lucio Urtubia fue el criminal más buscado en los ochenta. Puso en jaque al First National City Bank falsificando cheques. Ahora, una película recoge su vida. Nos recibe en su casa de París.

Artrítico y diabético, Lucio Urtubia Jiménez conserva, a sus 76 años, el espíritu rebelde, anarquista y revolucionario de su juventud. Albañil de profesión, contrabandista, atracador y secuestrador en defensa de sus ideales, llegó a poner de rodillas al First National City Bank norteamericano al inundar el mercado con miles de cheques de viaje falsificados en las postrimerías del franquismo. Le han llamado el buen ladrón, el último Robin Hood, el irreductible?

Durante décadas fue un referente de la lucha contra la dictadura. Su casa de París era ?y sigue siendo? un refugio no sólo para libertarios, sino para gente de todo pelaje: etarras, montoneros, tupamaros, activistas de las Brigadas Rojas italianas o de Acción Directa? Su vida, cuajada de huidas, atracos ?"expropiaciones" o "recuperaciones", según su terminología? y cárceles, ha sido llevada ahora al cine. Los directores guipuzcoanos José María Goenaga y Aitor Arregi son los autores del documental Lucio, realizado con apoyo económico del Ministerio de Cultura y del Gobierno vasco (además de EITB y TVE).

Ya desde niño, Urtubia dio muestras de sus futuros derroteros. "Yo soy de Cascante, en Navarra, y me dedicaba a azotar, con ramas de ortigas, las piernas de las niñas burguesas. Me detenían y, como mi madre era pobre y no podía pagar la multa de cinco pesetas, me metían a la cárcel", recuerda riendo a mandíbula batiente.

Nacido en 1931, el joven Lucio aprendió a jugar al ratón y al gato con la Guardia Civil desde muy temprano. Aprovechando que tenía un hermano camionero, empezó a contrabandear café, fruta y otras mercancías por la frontera franco-española. "Ahí aprendí que tú puedes ganar 99 veces, pero que, si pierdes una sola, ya te puedes dar por jodido. O sea, que el revolucionario no puede fallar nunca y que no te puedes dejar coger", afirma. Entonces robaba para sobrevivir. Y siguió haciéndolo en la mili. Los militares descubrieron el saqueo, y eso forzó al soldado a escapar a Francia en 1954. La otra opción era acabar fusilado.

Sin oficio ni beneficio, casi sin saber leer, Lucio trabajó en París de alicatador, un oficio que ha mantenido hasta jubilarse a los 73 años. "El trabajo es lo mejor y lo más revolucionario", sostiene. Y repite una frase que ha convertido en su lema: "Si el paro y la marginación crearan revolucionarios, los Gobiernos acabarían con el paro y la marginación".

Sus compañeros le preguntaron un día: "¿Tú qué eres". Y él contestó: "Yo soy comunista". Y ellos replicaron: "¿Tú comunista? ¿Qué coño vas a ser comunista? ¡Tú eres anarquista!". Fue la primera vez que escuchó esa palabra, que desde entonces ha sido casi como su apellido, de tan pegada que ha vivido a ella.

Comenzó a relacionarse con las Juventudes Libertarias de la Fédération Anarchiste, en principio para aprender el francés, pero más tarde por convicción y porque allí pudo relacionarse con intelectuales de la talla de André Breton y Albert Camus. "Al poco de vivir en París, el anarquista Germinal García me pidió que escondiera a tres revolucionarios españoles. Uno de ellos resultó ser el mítico Quico Sabaté. ¡Cuando me enteré de quién era?! Porque entonces El Quico ya era conocidísimo entre nosotros. En la España franquista era el enemigo público número uno del régimen, pero para mí era dios", recuerda Lucio, pugnando con las lágrimas.

El encuentro con sabaté, el célebre maqui que después sería asesinado en Sant Celoni en 1960, le marcó de por vida. El audaz guerrillero le facilitó a Lucio contactos con libertarios exiliados en Toulouse, Perpignan y París y con miembros de la CNT española en Barcelona, Zaragoza, Madrid y Pamplona.

Deslumbrado por su héroe Sabaté, empezó a emularlo realizando incursiones en territorio español. Posteriormente pegó una serie de robos y atracos por Europa armado con la metralleta Thompson que Sabaté le dejó como legado.

"En aquella época, las expropiaciones eran muy fáciles. Íbamos a cara descubierta. Los bancos no tenían cámaras de grabación, ni puertas blindadas, ni guardas de seguridad. Llegabas y los empleados se cagaban de miedo. Te daban todo en cuando veían las armas. Pero a mí me gustaban poco. Tenía miedo de hacerle daño a los trabajadores, que no eran más que unos asalariados de los verdaderos ladrones que son los banqueros".

Su oficio de albañil le facilitaba una cobertura perfecta. Lucio Urtubia se levantaba antes del alba y se iba a la obra. Como un clavo. Después, al salir del tajo, se convertía en un revolucionario. Y así, con semejante tapadera, ¿quién podía pensar que detrás de ese hombre casi analfabeto, de manos ásperas y manchadas de yeso, había un ácrata? "Nadie. El trabajo ha sido mi salvación", contesta Lucio, ante una exposición fotográfica sobre la Guerra Civil montada en el caserón donde vive.

El viejo edificio está en la Rue des Cascades, en el barrio de Belleville. Es una zona cuajada de inmigrantes, escultores, viejos refugiados políticos, contestatarios, jóvenes antisistema... En las mismas calles en las que actuó el legendario bandolero Louis Dominique Bourguignon, Cartouche, famoso en el siglo XVIII por saquear a los ricos para ayudar a los pobres. Una especie de Robin Hood. "¿Ah, sí? Eso es lo que me han dicho a mí muchas veces: que yo he sido como Robin Hood. ¿Y quién es ese Robin Hood?", pregunta, cándido, el anarquista. Mantiene la mente lúcida, aunque los recuerdos se agolpan atropellada y desordenadamente en su cabeza. Camina con torpeza ?la artrosis? y tiene que vigilar su nivel de azúcar en la sangre ?la diabetes?. Pero invita al acompañante a dar un paseo por su barrio, donde conoce a todo el mundo y todo el mundo le conoce a él. El barrio está cuajado de imprentas. Le fascinan. Están muy ligadas a su vida y a su gran golpe: la falsificación de 8.000 hojas de 25 cheques de viaje de 100 dólares. Unos 20 millones de dólares de la época (los años ochenta).

Ya antes había comenzado su actividad de falsificador, de manera que no había exiliado que no tuviera documentos facilitados por él. "Yo no sé nada de imprenta. Mi mérito es que logré que trabajadores que sí sabían de eso hicieran carnés de identidad, pasaportes y cualquier documento. Los hacían idénticos y con los colores perfectos. Siendo un pelagatos, convencí incluso a empresarios para que arriesgaran su vida y su fortuna".

-Pues usted ha pasado a la historia como un hábil pendolista?

-¡Quiá! Yo sólo me ocupaba de dejar todo limpio en la imprenta. Rompía las pruebas, limpiaba los rodillos, los cauchos? Eso era muy importante, ¿eh? Una vez estaba quemando papeles en la chimenea y se quemó el hollín. Alguien llamó a los bomberos y llegó la policía cuando estaba en plena faena [ríe con ganas al recordarlo]. ¡Menos mal que me dio tiempo a esconder los papeles chamuscados!

En 1962 conoció al Che Guevara, al que propuso falsificar dólares americanos a gran escala. "Rechazó el plan diciendo que Estados Unidos seguiría siendo rico hiciéramos lo que hiciéramos. El Che no me gustó, me pareció flojo", dice.

Este viejo libertario ha saltado a la fama por ser el inspirador de un golpe maestro: la falsificación de 20 millones de dólares en cheques de viaje del First National City Bank, lo que estuvo a punto de llevarle a la quiebra.

"Compré en Bruselas 30.000 francos en travellers cheques con documentación falsa. Después compré el papel para las falsificaciones. Costó imitarlos. ¡Es muy difícil llegar a la perfección! Yo daba el visto bueno, pero no fabricaba los cheques porque no sé nada de imprentero.

-¿Cómo empezaron a dar salida a esas falsificaciones? ¿Nunca se dieron cuenta los bancos?

-Éramos un montón de equipos dedicados a colocar los travellers cheques. Primero entraba yo, y si todo salía bien decía a los demás: "La sala de baño está perfecta". Era la clave. Ahí empezaba la cadena. Los de los bancos, antes de pagar, miraban en una lista para ver si la numeración figuraba entre los robados o extraviados. Al ver que no, pagaban sin problemas. ¡Ja, ja, ja?! No podían estar en la lista porque llevaban la numeración de los que compré en Bruselas?

La primera oleada de cheques de viaje fraudulentos les reportó unos 300.000 francos, que sirvieron para financiar a montoneros, tupamaros y otros revolucionarios. Al poco, un ex cocinero de la cárcel de Segovia le confía a Lucio que tenía la posibilidad de vender todos los travellers cheques al 30% de su valor. ¡Menudo pelotazo! Pero después de una serie de citas con un norteamericano que estaba interesado en el negocio, el cerebro de la operación cayó en la trampa. Fue en junio de 1980 en el famoso café Les Deux Magots. Dio con sus huesos en la cárcel. "Es una falsificación de excelente calidad y por ello muy peligrosa", admitía un informe policial. Lo preocupante es que Lucio se niega a revelar dónde tenía escondidas las planchas de impresión. Y mientras este material esté ilocalizado, el banco corre el riesgo de sufrir un descalabro descomunal.

El astuto anarquista llevaba varios meses entre rejas, pero feliz al comprobar que había logrado poner contra las cuerdas al mayor banco del mundo. Sólo cumplió seis meses de presidio gracias a un acuerdo extrajudicial con el City Bank, que consiguió hacerse con las planchas de impresión a cambio de retirar los cargos y, según Lucio, abonar 50 o 60 millones de francos.

Lucio Urtubia es aventura y riesgos: cinco órdenes internacionales de búsqueda, incluida la CIA; un plan frustrado para secuestrar al nazi Klaus Barbie en Bolivia; la fuga del líder de los Panteras Negras; su mediación en el secuestro del diputado Javier Rupérez por ETA político-militar... "¡Bah! A los periodistas sólo os gustan estas historietas".

-¿Qué le parece la Ley de Memoria Histórica que impulsa Zapatero?

-No tenemos que olvidar lo que fue la dictadura. ¿Y esto de Fraga? ¿No dice Fraga que hay que olvidar? Fraga ya chochea. ¡Que olvide él, que tendrá remordimientos por mucho de lo que hizo!

"Yo no estoy de acuerdo con la violencia. Yo no estoy por matar a nadie. En España, con todos los inconvenientes que se quiera, hoy hay libertad", responde cuando se le pregunta por ETA. "La libertad es para mí como Dios: inexplicable".

Lucio se estrenó en la pasada edición del Festival Internacional de Cine de San Sebastián. La cinta llegará a cines de toda España próximamente.

Dia 6: Talk to me

2007-11-23T14:28:00.000+01:00

Talk to me
Estats Units, 2007

DIVENDRES 23, A LES 21:30H.

FITXA:
Director: Kasi Lemmons
Guió: Michael Genet i Rick Famuyiwa
Fotografia: Stephane Fontaine
Muntatge: Terilyn Shropshire
Intèrprets: Don Cheadle (Ralph Waldo “Petey” Greene), Chiwetel Ejiofor (Dewey Hughes), Martin Sheen (E.G. Sonderling), Cedric The Entertainer (Bob Terry), Bruce McFee (Guarda Presó) i Mike Epps (Milo Hugues)
Durada: 118 min, Color

SINOPSI:

Petey Greene és un exconvicte afroamericà sense pèls a la llengua que es va arribar a convertir en una icona de la ràdio americana als anys seixanta. Engrescat tant per la vibrant música soul de l’època com per una efervescent consciència social, Petey va provocar la controvèrsia en una emissora local de Washington de propietaris blancs. Confiant la seva carrera al seu amic, el productor Dewey Hughes, el seu estil radiofònic directe va donar ànims a la seva comunitat en un període tèrbol i revolucionari de la història nord-americana.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Talk to Me està basada en la vida del presentador de ràdio i televisió Ralph Waldo, Petey, Greene, un personatge de passat obscur que es va convertir en la veu representant de l’esperança per l’arribada d’una nova època per als americans d’origen africà. Des del seu programa de música soul fou un dels agitadors i lluitadors contra el segregacionisme del Washington de la dècada dels anys seixanta. Inicialment els seus comentaris antiracistes van provocar més d’un conflicte a l’emissora i els carrers, però la seva lluita va continuar provocant canvis socials. Petey Greene es va convertir en un ciutadà exemplar i va ser rebut, finalment, a la Casa Blanca.

El protagonista de Talk to Me és Don Cheadle, l’actor que va fer-se famós a partir del seu paper a la corprenedora Hotel Rwanda. Cheadle també ha aparegut a films com Crash, Operación: Swordfish i Ocean’s Eleven (i les seves dues seqüeles). Després de l’estrena als Estats Units de Talk to Me, Cheadle és un dels noms que més sona per a les candidatures als Oscars del 2007.

LA DIRECTORA:

Kasi Lemmons (Saint Louis, EUA, 1961) va debutar com a guionista i directora amb el film Eye’s Bayou (1997), que va obtenir l’Independent Spirit Awards a la millor opera prima. La seva pel·lícula següent, Muerte de un ángel, inaugura el Festival de Sundance del 2001. Com a actriu ha aparegut a films dirigits per Jonathan Demme, Spike Lee o John Woo.

Dia 5: Aritmética emocional, de Paolo Barzman

2007-11-22T15:06:00.000+01:00

Aritmética emocional
(Emotional arithmetic)
Canadà, 2007

DIJOUS 22, A LES 21:30H.

FITXA:
Director: Paolo Barzman
Guió: Jefferson Lewis; basat en una novela de Matt Cohen
Fotografia: Luc Montpellier
Muntatge: Arthur Tarnowski
Intèrprets: Susan Sarandon (Melanie Winters), Christopher Plummer (David Winters), Gabriel Byrne (Christopher Lewis), Roy Dupuis (Benjamin Winters), Max Von Sydow (Jakob Bronski), Dakota Goyo (Timmy Winters), Domini Blythe (Jane Radley), Kris Holden-Reid (Jakob de joven), Regan Jewitt (Melanie de joven), Alexandre Nachi (Christopher de joven).
Durada: 99 min, Color

SINOPSI:

1945. Jakob Bronski, un jove dissident presoner a Drancy, un camp de concentració nazi a París, decideix protegir dos nens, Melanie i Christopher. 40 anys després Melanie descobreix que Jakob segueix viu. Llavors el convida a viure al Canadà, però Jakob no arriba sol, porta Christopher amb ell. Melanie i Christopher hauran de reconèixer el poderós vincle que existeix entre tots dos. El passat explota al present en una tendra i inesperada història d’amor que canviarà les seves vides.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La segona pel·lícula del director Paolo Barzman és una història colpidora que planteja preguntes difícils en situacions difícils: hi ha ferides que no es tanquen mai? Fins a quin punt coneixem una altra persona, incloent-hi la nostra parella sentimental? Realment entenem les relacions que han nascut del sofriment i de l’horror que no hem conegut? El film ens explica una història de redempció, cicatrització i reconciliació que sorgeix a partir d’una reunió de tres supervivents de Drancy. Susan Sarandon transmet el subtil i delicat equilibri entre la força i la vulnerabilitat de Melanie, la seva generositat i la seva difícil coexistència amb les ferides emocionals. Per la seva banda, l’actor irlandès Gabriel Byrne retrata amb mestria la lluita silenciosa de Christopher per relacionar-se amb els altres i l’amor que sent per Melanie. La imponent estatura de Max Von Sydow, el seu aspecte fort i la seva veu profunda el fan perfectament creïble com a “supervivent” dels camps nazis. La seva dignitat, humanitat i entrega encara continuen intactes.

EL DIRECTOR:

Paolo Barzman (Montreal, 1957). Ha treballat sobretot en televisió com a guionista i realitzador de nombrosos telefilms i sèries com 15 Love, Cazatesoros o Reina de espadas. Els seus pares eren els coneguts guionistes Ben i Norma Barzman. En 1992 va escriure i dirigir el seu primer llarg, Time is Money, amb Max von Sydow i Martin Landau.

Presentació de llibres a Robafaves

2007-11-22T09:08:00.000+01:00

Presentació dels llibres "Películas clave de..." el western, la ciència ficció i el terror modern, amb Quim Casas, Sergi Sánchez i Desirée de Fez. La tertúlia, dimecres dia 21 a la llibreria Robafaves, va estar moderada per Jacint Fornols i Judith Vives. La presentació de l'acte va anar a càrrec de Joan Poch.

Conferència del cineasta Lluís Josep Comeron

2007-11-19T21:19:00.000+01:00

Durant el rodatge de Puzzle (1986). De esquerra a dreta , Patxi Andión, Lluís Josep Comeron i Antonio Banderas

Dimarts 20 de novembre a les 19.30h
a la sala polivalent de Can Xalant

El cineasta i escriptor mataroní Lluís Josep Comerón realitzarà una conferència a Can Xalant sobre el cinema com a producte artístic i com a vehicle d'idees i hàbits. Conseqüentment, com a empremta de la personalitat de l'autor i del seu entorn temporal.

Comeron s'incorpora al cinema professional a la dècada dels cinquanta.

Com a guionista escriu més de 25 pel·lícules, dels que es poden destacar Distrito V, La Cárcel de Cristal, La Máscara de Scaramouch, Estambul 65, Las Vegas 500 Millones i Verano para matar.

Com a director realitza els llargmetratges Escuadrilla de Vuelo(1963), Larga Noche de Julio (1974), Una Familia Decente (1978), Dos y Dos, Cinco (1981), La Rebelión de los Pájaros (1982), Un Genio en Apuros (1983), Puzzle (1986) y La otra cara de la luna (1999) així com els programes de televisió Any Sabàtic i Tardor perillosa.

Guanyador de diferents galardons (Premi de Cannes de Cine Amateur per Paréntesis; Premi Cercle d'Escriptors Cinematogràfics per Distrito V; Premi Ciutat de Barcelona de Cinematografia per Larga noche de julio; Premi internacional del Festival de Cinema per a la Joventut (Giffoni-Nápoles) per La Rebelión de los Pájaros.

Al llarg de la seva carrera, també ha mantingut una intensa activitat en l'àrea publicitària. Comerón va ocupar el càrrec de Director de Produccions Externes de la Televisió de Catalunya i actualment és el president de CinemaNet.

Activitat paral·lela a la Mostra Cinema de Nous Realitzadors de Mataró.

Dia 4: Desert dream, de Zhang Lu

2007-11-18T10:53:00.000+01:00

Desert Dream (Hyazgar)
Corea del Sud, 2006

DIUMENGE 18, a les 21 hores.

FITXA:
Director: Zhang Lu
Guió: Zhang Lu
Fotografia: Sung-tai Kim
Muntatge: Hyun-joo Kim
Intèrprets: Bakchul (Badumsurung), Bat-Ulzii (Hangai Osor) Bat-Ulzii (Hungai) Bayasgalan (Sarnai), Shin Dong-ho (Chang-ho) Enkhtuul (Oyona)
Durada: 123 min, Color

SINOPSI:

Una dona coreana emigra a la Xina amb el seu fill. Però en comptes de desplaçar-se fins a una gran ciutat per buscar feina, farà el camí contrari a milers d’immigrants i s’instal·laran a un poble perdut entre la Xina i Mongòlia, un lloc progressivament abandonat pels seus habitants, farts de lluitar contra les inclemències meteorològiques i la progressiva desertització del paisatge. La desesperació s’apodera dels pocs residents quan Hungai, el líder del poble, proposa plantar arbres joves per frenar l’avanç del desert.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Com en les seves pel·lícules anteriors, Zhang Lu, que forma part de la minoria coreana que viu a la Xina, torna a abordar el drama de la immigració i la incomunicació que es deriva del xoc cultural. Ho fa amb un film ambientat a Mongòlia, en un espai on els seus habitants gairebé no parlen i es comuniquen més a través de la mirada i dels gestos que amb les paraules. Es tracta d’un film ple d’humanitat i poesia, subtil i minimalista, que obliga a llegir entre línies.

El títol original del film, Hyazgar, fa referència a un terme mongol que defineix la frontera, el límit que separa l’oasi del desert. Precisament el director explica que no ha volgut centrar-se en la immensitat i l’aïllament situant els seus personatges enmig del desert, sinó que s’ha fixat en tot allò que envolta la frontera.

La pel·lícula també permet extreure un missatge ecologista, ja que mostra com el desert està envaint la natura i com la desertització augmenta cada any. Aquest fenomen ha portat molta gent a optar per la immigració, però encara hi ha qui prefereix quedar-se al seu lloc d’origen. El film reflecteix aquesta lluita per naturalitzar la terra envaïda pel desert.

Desert Dream va inaugurar la passada edició del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona (BAFF).

EL DIRECTOR:

Zhang Lu (Guilin, Xina, 1962), xinès d’ascendència coreana, va escriure diverses novel·les abans d’estrenar-se com a director de cinema amb Tang Poetry. La seva segona pel·lícula, Grain in ear, que va guanyar el Durió d’Or al Baff del 2006 i es va projectar a la Mostra de Cinema de Mataró, l’ha convertit en un dels principals representants de la sisena generació de directors xinesos, al costat de Jia Zhangke i Wang Chao.

Dia 3. Sessió doble: Lady Chatterley i Odette

2007-11-17T08:49:00.000+01:00

Lady Chatterley
França, 2006

DISSABTE 17, A LES 18H.

FITXA:
Director: Pascale Ferran
Producció: Maïa Films
Guió: P. Ferran, Pierre Trividic i R. Bohbot
Fotografia: Julien Hirsh
Muntatge: Mathilde Muyard i Yann Dedet
Musica: Beatrice Thiret
Intèrprets: Marina Hands (Lady Chatterley), Jean-Louis Coullo’h (Parking), Hippolyte Girardot (Clifford), Hélène Alexandridis (Mrs. Bolton), Hélène Fillières (Hilda)
Durada: 158 min
Format: 35mm

SINOPSI:

Constance Reid té 23 anys quan es casa amb un jove aristòcrata. Però després de la lluna de mel, la seva felicitat es veu truncada quan ell és enviat a la guerra de Flandes i torna invàlid. La parella es retira a les propietats rurals de l’aristòcrata, però Constance es veu atrapada en una casa de camp, allunyada de tots els seus amics i sola. Trobarà el consol en la figura del guardaboscos de la propietat, amb qui mantindrà una tòrrida aventura que la farà sentir de nou lliure.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

L’adaptació de Lady Chatterley que signa Pascale Ferran es basa en el clàssic John Thomas and Lady Jane, publicat el 1927 i que correspon la segona de les tres versions que va fer D. H. Lawrence de la història de Lady Chatterley. La directora va triar aquesta entre les altres perquè, al seu parer, era la més moderna, ja que explicava els mecanismes amb què es forma una parella i el naixement de la intimitat entre dues persones. La directora també creia que en la tercera versió (la més coneguda i adaptada) hi havia una autocensura de l’autor davant la polèmica que podien suscitar les escenes eròtiques entre els amants.

Aquesta pel·lícula va néixer, en un principi, com un projecte fet exclusivament per al format televisiu, però la directora en va preparar una versió més curta per ser estrenada als cinemes. La seva qualitat l’ha portada per diferents festivals de cinema, on ha guanyat importants guardons, com els premis Cèsar a la millor pel·lícula, actriu, fotografia i guió, així com el premi a la millor actriu al festival de Tribeca, entre altres.

LA DIRECTORA:

Pascale Ferran (França 1960). Aquest és el seu tercer llargmetratge després de tres curts que la van donar a conèixer arreu del món. Com a directora de llargs va debutar l’any 94 amb Petits arrangements avec les morts. Tot seguit la va seguir L’àge des possibles i finalment, tretze anys més tard, presenta Lady Chatterley.

Odette Toulemonde
(Odette: una comedia sobre la felicidad)
França, 2006

DISSABTE 17, 22H.

FITXA:
Director: Eric-Emmanuel Schmitt
Producció: Gaspard de Chavagnac
Guió: Eric-Emmanuel Schmitt
Fotografia Carlo Varini
Muntatge: Philippe Bourgueil
Musica: Nicola Piovani
Intèrprets: Catherine Frot (Odette Toulemonde), Albert Dupontel (Balthazar Balsan), Camille Japy (Nadine), Jaques Webber (Olaf Pims)
Durada: 100 min
Format: 35mm

SINOPSI:

Una empleada d’uns grans magatzems, vídua i amb uns fills que només li donen disgustos, viu feliç gràcies a l’ajuda dels llibres d’un escriptor. Aquest, per contra, viu amargat i enfonsat en escoltar una mala crítica de les seves obres i descobrir que el crític se’n va al llit amb la seva dona. La vida d’aquests dos personatges donarà un gir inesperat quan Odette entri en la vida de l’escriptor.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

Odette és l’adaptació cinematogràfica d’un conte pertanyent al recull Odette Toulemonde y otras historias, del mateix director. Schmitt mai havia pensat a ser director però s’ho va plantejar quan va veure la insatisfacció que li produïen algunes de les adaptacions que s’havien fet dels seus llibres o obres de teatre. L’argument de la pel·lícula està basat en un fet real que li va succeir quan feia una gira com a escriptor. Segons explica, estava una mica deprimit i de mal humor, i mentre signava exemplars de les seves novel·les, una fan li va regalar una carta acompanyada d’un cor d’espuma. Schmitt va pensar que aquell regal era una horterada, però quan va arribar a l’hotel i va llegir la carta que l’acompanyava, les paraules de l’admiradora li van arribar al cor. D’aquí va néixer el personatge d’Odette. Per al paper de la protagonista es va triar Catherine Frot, una actriu amb una llarga trajectòria dins el cinema gal. Frot explica que una de les coses que més la van ajudar a entrar en el personatge van ser les classes de ball, perquè li feien visualitzar com era Odette i com “volava” sobre les coses.

EL DIRECTOR:

Eric-Emmanuel Schmitt (Lió 1860) és escriptor, director teatral i assagista. Odette Toulemonde és la seva primera experiència com a director cinematogràfic. Anteriorment havia escrit molts guions, entre els quals destaca el d’El señor Ibrahim y las flores del Corán, adaptació de la seva pròpia novel·la.

La inauguració, un èxit

2007-11-16T20:44:00.000+01:00

Les cues a l'entrada del Teatre Monumental

La presentació de la primera pel·lícula, a càrrec de Jesús Gonzàlez

Alguns dels espectadors a la sala

Aquí teniu algunes notícies:
Prop de 200 persones assisteixen a la projecció inaugural de la Mostra. Capgros.com
La mostra de cinema s’estrena amb bon peu. Tot Mataró.

Dia 2: Diario Argentino

2007-11-16T14:31:00.000+01:00

Diario Argentino
Catalunya, 2005

DIVENDRES 16, A LES 21:30H.

FITXA:
Directora: Lupe Pérez Garcia
Guió: Lupe Pérez Garcia
Fotografia: Carlos Essmann
Muntatge: Domi Parra
Intèrprets: Lupe Pérez García, María Teresa García , Mario Bernich , Ariana Spinelli
Gerardo Almirón, Laura Villar, Nahuel Farias
Durada: 79 min, Color
Format: 35 mm

SINOPSI:

Lupe, una argentina emigrada a Catalunya arran de la crisis del 2001, deixa el seu marit i els seus fills a Mataró per tornar al seu país per visitar la seva mare. A causa d’una dislèxia, Lupe no diferencia la dreta de l’esquerra i aprofita el viatge per buscar les causes d’aquest problema. La conclusió és que aquesta desorientació pot provenir de la història recent de l’Argentina. A partir de la història personal es dibuixa l’ombra d’una història col·lectiva, les dues igualment afectades per una profunda dislèxia.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La primera pel·lícula de la directora argentina instal·lada a Mataró, Lupe Pérez García, està plantejada com un diari personal i com a tal està narrada en primera persona. És la mateixa Lupe, interpretant una mena de paròdia de si mateixa, la que convida a fer el viatge que la va portar a Mataró però a la inversa. Prenent com a punt de partida una molt simbòlica dislèxia entre la mà dreta i l’esquerra, la directora viatja fins a Mar de Plata i als últims trenta anys de trasbalsos polítics de l’Argentina, buscant l’origen de la seva pròpia desorientació i la del seu país. Ho fa a partir de les vivències i els records personals de la seva mare i el seu company, personatges que se situen al mateix nivell de protagonisme que Perón o Medem ja que també ocupen la mateixa posició en la memòria de la realitzadora.

La pel·lícula combina un divertit sentit de l’humor argentí amb certes ressonàncies a Nani Moretti i amb el llenguatge del documental. El film va néixer com a projecte del Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra.

LA DIRECTORA:

Lupe Pérez García (Buenos Aires, Argentina, 1970) es va traslladar a viure a Catalunya, on ha fet el màster en Documental de Creació a la Universitat Pompeu Fabra. La seva experiència inclou treballs com el curt El accidente (2003), rodat a Mataró, el documental El extranjero (2001) o els audiovisuals de l’exposició Gisèle Freund: El món i la meva càmera del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Va ser la muntadora de documental de Mercedes Àlvarez El cielo gira (2003

Inauguració: 4 meses 3 semanas 2 días, de Cristian Mungiu

2007-11-15T08:52:00.000+01:00

FITXA:
Director: Cristian Mungiu
Guió: Cristian Mungiu
Fotografia: Oleg Mutu
Muntatge: Dana Bunescu
Intèrprets: Anamaria Marinca, Laura Vasiliu, Vlad Ivanov, Alex Potocean, Adi Carauleanu
Durada: 113 míntus
Format: 35 mm

SINOPSI:

Otilia i Gabita comparteixen habitació en una residència d’estudiants. Les dues estudien a la universitat d’una petita ciutat de Romania en el transcurs dels última dies del comunisme. Otilia lloga una habitació en un hotel econòmic. Tenen una cita amb el misteriós senyor Bebe. Gabita està embarassada, l’avortament és il·legal i cap de les dues ha viscut una experiència semblant abans.

NOTES DE PRODUCCIÓ:

La pel·lícula ha guanyat la Palma d’Or del Festival de Cannes 2007 i el prestigiós premi Fipresci que atorguen els crítics.

“4 meses 3 semanas 2 dias” forma part d’un projecte més ampli titulat Relats de l’edat d’or, una història subjectiva del comunisme a Romania explicada a traves de les vivències urbanes. L’objectiu del projecte és parlar d’aquell període sense fer referències directes al comunisme, explicant diferents històries que
tinguin en la seva mirada les opcions personals en un temps d’infortuni, en el qual la gent va haver de viure com si fossin temps normals.

El guió es basa en un tipus d’experiència personal que no és habitual compartir, però el director va descobrir que es tractava d’una experiència viscuda per molta gent. El 1966 va ser imposada a Romania una llei que prohibia l’avortament. Això va provocar un increment de la població immediat, però quan va arribar el final de règim comunista més de 500.000 dones havien mort per avortar il·legalment.

EL DIRECTOR:

Cristian Mungiu (Lasi, Romania, 1968). Va estudiar literatura anglesa a la Universitat de Lasi i, posteriorment, direcció cinematogràfica a la Facultat de Cinema de Bucarest. Va exercir diversos oficis: professor, periodista de premsa, ràdio i televisió, i va ser ajudant de direcció. Després de llicenciar-se el 1998 va fer diversos curts. El seu primer llarg, Occident, es va estrenar en la Quinzena dels realitzadors del Festival de Cannes de 2002. Va cofundar Mobra Films en 2003.

PROJECCIÓ: dijous, dia 15 de novembre, a dos quarts de deu de la nit al Teatre Monumental

Recull de premsa

2007-11-13T20:54:00.000+01:00

Algunes informacions sobre la XXIX Mostra de Cinema aparegudes a diversos mitjans i weblogs:

La Mostra dedicarà un cicle a films amb noves visions de vells conflictes, al portal capgros.com.

Cristian Mungiu inaugura la Mostra de Mataró, que clourà Hana Makhmalbaf. Al weblog Club 7 Cinema, de Salvador Montalt.

Cine amb criteri. Al Punt.

Cinema arriscat, nou i de qualitat a la 29a Mostra de Cinema de Mataró. Tribuna del Maresme

Cinecittà Mataronina!. Al blog Nelumbo

XXIX Mostra de Cinema de Nous Realitzadors en Mataró. A Sylvia's blog.